Jo no voldria ser el cambrer que pren nota a la taula d’en Mas. “Portim macarrons de primer“. “No, no. Macarrons, no. Millor amanida“. “Però em tregui la ceba, que em fa mal“. “Sap què?. Millor uns canelons. Sense gratinar, però“. I quan li portin els canelons, dirà que s’ho ha pensat millor i que vol uns macarrons. Amb ceba i gratinats.
Saber l’opinió d’en Mas sobre la independència és com saber la marca de calçotets d’en Bob Esponja. Aquest matí, mentre en Mas es rentava les dents volia un estat independent. Quan li ha caigut la mermelada de maduixa sobre l’editorial de La Vanguardia, ha decidit que era sobiranista. En el moment en què es pentinava, pensà que ara no és el moment. I camí de Calafell, on ciu ha organitzat un flashmob, ha rumiat que seria una bona idea la devolució de competències a l’Estat. L’independentisme d’en Mas és com el final de Lost: Ves a saber.
A Calafell, en Mas ha dit que no promourà cap referèndum per la independència. Ens diu: “No el convoco perquè el perderia“. Crec que qui va dir això és el mateix que va acceptar el tràmit de la ILP sobre el referèndum fa uns quants dies. Com una mena de flashforward, CiU dirà que no al que està dient que sí ara. Però tornem a la seva afirmació: “No el convoco perquè el perderia“. No diu: “Convoquem el referèndum i acatem l’opinió de la societat“, sinó que diu “Com que el que pensa la societat no m’interessa, prescindeixo del que pensi la societat“. Sembla ser que el dret a decidir només s’activa quan la decisió coincideixi amb els interessos d’en Mas.
Animat, en Mas va decidir que havia arribat el moment de crear un nou escenari, el tretzè en tretze mesos: “De l’autonomia que ens cal és la de Portugal” ha passat a “El més cert és el concert“. No sé si això vol dir que deixaria de donar suport a la ILP, que votarà en contra de les consultes o, el més probable, que defensarà totes les opcions al mateix temps. Però ja que parlem de concert, m’agradaria donar la meva opinió (contrària).
El concert vulnera l’Estatut
Fa quatre dies la societat catalana va aprovar per referèndum (allò del dret a decidir) que volia un Estatut. Jo me l’he mirat atentament, me l’he rellegit de dalt a baix, i no he trobat ni en l’esperit ni en la lletra (ni tan sols en les notes a peu de pàgina) la més mínima referència al concert. De fet, diu exactament el contrari: Que les finances catalanes participaran en els processos d’anivellament de l’Estat. El concert no només és anticonstitucional, sinó que és antiestatutari.
Ja sé que ara està de moda escarnir els estatuts i les constitucions. Quan es pren una mica de perspectiva històrica, te n’adones del valor que té. Un contracte social de drets i deures, que fixa les regles del joc dels ciutadans. Una de les majors fites de la història de Catalunya. Segurament, el document més important de la seva biografia.
És cert que la sentència del TC va perillar alguns preceptes bàsics de l’Estatut. Però el que hem de reclamar des de Catalunya és que es respecti l’Estatut. No entenc com podem defensar al mateix temps que no tolerarem retocs a l’Estatut i que volem un model econòmic al marge de l’Estatut.
El concert és injust
El concert és injust. Les societats modernes s’han basat en el principi de la solidaritat: una part dels ingressos dels qui més en tenen es detinen als qui en tenen menys. No hi ha cap estat en el món, amb l’excepció de l’espanyol, en què es produeixi un règim de concert. Els impostos no només serveixen per a cobrir les despeses dels serveis públics que rebem. Una part dels impostos actua com a factor de redistribució de les rendes. Fins i tot en el més liberal dels règims econòmics accepten aquest principi. Amb el concert econòmic, neguem el principi de distribució de la riquesa (territorial).
Ni tan sols la Unió Europa n’està exempta. Tot i que la Unió és un acord entre estats, els territoris amb més recursos cedeixen una part d’aquests recursos als estats amb menys capacitat econòmica. De fet, si s’aprovés el concert a Catalunya, la independència seria un mal negoci per Catalunya. Una Catalunya independent amb una renda superior a la mitjana europea hauria de cedir recursos a la resta d’Europa (entre ells, a Espanya). En canvi, una Catalunya amb concert dins d’Espanya s’estalviaria el fons de compensació estatal i també l’europeu.
No hi haurà concert
El concert topa de ple amb l’Estatut i la Constitució. De fet, vulnera vàries desenes d’articles. Però el problema no és només jurídic. No podem exigir tots els avantatges d’un estat, però sense el principi rector de la solidaritat, pròpia dels estats. La resta d’Espanya no acceptarà el concert i és lògic que no ho accepti. I segurament aquest és l’escenari que vol en Mas: Una Espanya que tanca les portes a una reclamació catalana. “No ens estimen”, diria.
Però la cruïlla és molt més simple: o la Catalunya de l’Estatut o l’estat català. Tots els partits polítics s’han mullat. Tots, menys la CiU d’en Mas. Fer una proposta que segur que no passarà és la vella estratègia convergent de qui dies passa, anys empeny. Si volen concerts, els recomano el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
