Vagi per endavant la meva opinió que les acampades a diverses places del territori espanyol i català, haurien d’aixecar-se…El moviment, rebut primer amb sorpresa, després amb simpatia, mes tard amb expectació, corre ara el perill de degenerar en un no res que malmetria el crit d’alerta a la consciència social que els acampats han fet arribar aquest dies als poders polítics, mediàtics i financers, que s’equivocarien per la seva part si no prenguessin bona nota del descontentament general que s’ha expressat a les concentracions sorgides del moviment del 15 de maig, i no miressin de donar alguna alternativa a moltes de les sensates i lògiques propostes que de manera explicita o implícita s’han fet paleses en el decurs de les darreres setmanes. Espero i desitjo que el moviment prengui ara formes mes operatives que permetin que el vent d’esperança que s’ha aixecat marqui el modest inici d’una nova etapa.
La meva reflexió es vol però centrar en un problema que apareix amb massa freqüència i es el del desprestigi creixent de l’imatge de la nostra Polícia Nacional, el Cos dels Mossos d’Esquadra. Els sovintejats incidents que s’han anat produint al llarg dels darrers temps, corren el perill de deixar de ser anècdota per convertir-se en categoria amb el que això representaria de deslegitimació d’un aparell important en el sistema democràtic com es el de les seves forces de seguretat.
Tenim un problema que al meu entendre te diversos factors, alguns dels quals s’escapen de l’anàlisi que pretenc fer en aquest article, necessariament breu, i altres que encara que queden exposats mereixerien sens dubte mes matisacions
El primer es el de la pròpia joventut del cos: El Cos de Mossos d’esquadra en la seva configuració actual com a Policia integral te poc mes de 25 anys de vida i no ha estat fins fa poc mes de dos anys que s’ha desplegat totalment en el territori. La necessitat d’aquest desplegament ha fet que s’hagués de realitzar un procés accelerat de selecció, formació i enquadrament d’efectius que possiblement ha impedit fixar plenament les bases d’un model policial assentat, madur i amb experiència com el que tenen altres policies del nostre entorn. Em va semblar un error d’origen el no aprofitar la molta experiència que al cos li hagués proporcionat una alta incorporació d’agents d’altres cossos, molts del qual van haver d’abandonar Catalunya o continuar en treballs allunyats de la seva expertesa. No tinc però elements per manifestar si la selecció inicial i formació d’origen que reben els nostres agents es plenament adequada a la funció que han d’exercir. En qualsevol cas a la vista de algunes de les coses que han passat, i de determinats comportaments recurrents, potser alguna revisió s’hauria de fer.
Un altre element preocupant es la manca d’una imatge clara de l’estructura superior de comandament del Cos. Està clara la responsabilitat última del Conseller, o Consellera, de torn. Però per sota d’ells, aquesta responsabilitat es dilueix en un seguit de càrrecs superiors de difícil comprensió, pels mitjans, per la opinió pública i també, molt probablement pels mateixos policies: Secretari General del Departament, Secretari de Seguretat Pública, Director General, durant molts anys Major dels Mossos, Comissari….. Això ha provocat disfuncions i freqüents trencaments de la cadena de comandament, amb interferències continues i a subsegüent dilució de responsabilitats. Aquest ha estat un fenomen continuat i que ha afectat tant als successius governs de CIU com als dos Governs d’Entesa.
Hi ha un altre element, de caràcter mes subjectiu si es vol, que a entendre meu cal igualment tenir en compte. El cos de mossos ha de ser respectat i valorat pel conjunt de la societat, i en primer lloc per part dels seus responsables polítics. Però d’un temps ençà el cos ha estat maltractat per excés o per defecte:
D’una banda el darrer període del mandat del Govern d’Entesa al Departament d’Interior, i en relació al Cos de Mossos, ha estat marcat per un conjunt d’elements de desconfiança malaltissa respecte al Cos per part dels responsables polítics i de manca sovintejada del sentit d’estat que ha de guiar qualsevol política de seguretat. Aquest fet a malmès iniciatives positives que finalment han fracassat per manca d’aquest sentit d’estat i de les continuades indiscrecions del comandament polític: Es el cas del Codi ètic o el de la polèmica al voltant de les càmeres a les comissaries.
Anteriorment, però, tant en el primer govern d’entesa com en alguns períodes dels governs de CIU, i correm el risc de que torni a succeir en l’actual etapa, s’han viscut també reiterats episodis d’un ridícul paternalisme, i adulació acrítica respecte al Cos, amb el consegüent perill d’infantilització de qualsevol organització que això provoca. I, mes greu encara, s’han produït reaccions viscerals i d’emparament per part de responsables polítics, de conductes inadequades, enfront inclús de resolucions judicials en casos de condemna per maltractaments. Deia mes amunt que el cos de mossos ha de ser valorat i respectat. Això vol dir que no pot ser ni blasmat ni adulat o mimat pels qui en tenen la seva responsabilitat.
Davant dels darrers episodis potser no calen dimissions. Però si calen reflexions profundes, revisió de procediments, fixació de responsabilitats i propòsit d’esmena. I per sobre de tot, la revisió de si es fa tot be en el camp de la selecció i de la formació, tant de la inicial com de la continua, i simplificar i clarificar l’estructura política de comandament
I de passada, i ja per acabar i amb un esperit una mica mes distès, potser caldria alguna correcció respecte a temes d’imatge i uniformitat: ¿Es necessari que el 90% dels agents que acompanyaven el diumenge dia 29 als autocars de la rua del Barça, anessin coberts amb ulleres de sol que impedeixen qualsevol reconeixement? ¿I es necessari igualment que aquests mateixos agents portessin, i portin generalment, la gorreta literalment penjada no del cap sinó quasi de la orella?….Em comentava un dels assistents amb el que compartia la celebració blaugrana que per aquest camí aviat faran desfilar una cabra!!.
