No hi ha futur per a la memòria democràtica a Catalunya si no es construeix des del reconeixement de la pluralitat de memòries dins de la lluita per les llibertats i la democràcia. El que distingeix el Memorial Democràtic d’altres institucions memorials és l’adjectiu que precisa i distingeix el sentit del substantiu. A Espanya tenim prou raons per condemnar i combatre totes les dictadures i per defensar, abans que res, els valors democràtics. El discurs centrat en igualar les víctimes de la persecució d’un i altre costat, republicà o franquista, com va fer la vicepresidenta Joana Ortega en la seva compareixença parlamentària (EL PAÍS, 3 de març) oblida aquesta qüestió crucial. No és el mateix la violència planificada pel feixisme insurgent i la dictadura franquista que la violència incontrolada que tota guerra civil genera. La insurrecció feixista de juliol de 1936 va dur a terme una programada persecució contra els republicans que no va cessar fins a la mort del dictador.
La memòria democràtica és l’única via per tancar les ferides del passat amb el coneixement de la veritat
El mal major, i origen de la guerra fratricida, va ser la revolta feixista i la violació de la legitimitat republicana. La seva conseqüència va ser la imposició d’una dictadura criminal entre dues legítimes legalitats, la republicana sorgida de la voluntat popular i la democràcia vigent, que va tenir el seu origen mediatitzat per la transició de la desmemòria. Han passat els anys i tenim el dret i el deure de recordar, de recuperar la veritat. No es tracta ara de denunciar una transició democràtica que no va ser modèlica, sinó d’exigir justícia en tot allò que la transició va incitar a oblidar, o va deixar pendent de veritat. Quan Manuel Azaña va culminar el seu discurs el 18 de juliol de 1938 en el Saló de Cent amb “el missatge de la pàtria eterna que diu a tots els seus fills: pau, pietat, perdó”, no va cridar a l’oblit sinó a la memòria perquè mai més hi hagués una altra guerra fratricida.
Perdó, sí, oblit, no. La memòria democràtica només es pot construir des del reconeixement per a tots els que van lluitar contra el feixisme i la dictadura franquista, sense excepció ideològica, des Carrasco i Formiguera a Comorera. Tots els antifranquistes mereixen igual honor i reconeixement. Cal una institució com el Memorial Democràtic que així ho defensi i ho propagui. Una institució que faci pedagogia del cost humà de la Guerra Civil, l’exili i de la dictadura, que promogui el coneixement de la lluita per la democràcia i l’autogovern de Catalunya. En aquest sentit, el 14 d’abril de 1931 és la més bella imatge del segle XX, que identifica la llarga lluita per la llibertat, la democràcia i l’autodeterminació de Catalunya. En aquells dies es va saber tenir la intel·ligència d’entendre la democràcia i l’autodeterminació com un procés que no renuncia als seus objectius finals, però que sap negociar solucions intermèdies. També hi va haver seny i intel·ligència en l’acció unitària de l’oposició democràtica a Catalunya, sota l’hegemonia de les esquerres catalanistes, encara que a alguns se’ls hi remogui l’estómac en reconèixer-ho.
La memòria republicana és la que dóna sentit a la defensa i l’aprofundiment de la democràcia present. Una societat lliure adquireix més solidesa democràtica en la mesura que coneix i aprèn de les injustícies del passat. És justa una societat que dóna l’esquena a les desenes de milers de desapareguts pels crims del franquisme? Pot ser respectat un poder judicial que nega la revisió de tantes sentències polítiques dictades sota la dictadura? A què esperen les institucions públiques de la democràcia per aprovar les lleis que condemnin amb totes les seves conseqüències a la dictadura i anul·lin els seus actes violadors dels drets humans? La memòria democràtica és l’única via per tancar les ferides del passat mitjançant el coneixement de la veritat i el reconeixement pels patriotes de la llibertat. Per això, i en cas de produir-se, el tancament polític del Memorial Democràtic seria un gran error i un retrocés de la nostra democràcia.
Qui mana que es tanqui el Memorial Democràtic de la Via Laietana ?
Es un error històric imperdonable . Seguim la mateixa línea dels perseguidors del jutge Baltassar Garzón ?? Una vergonya per Catalunya
Pot l´Ajuntament posar-hi remei ?? De la Generalitat ja no m´en fio