No sé si en som prou conscients i si ho assumim amb prou responsabilitat, però el cert és que, des del punt de vista de l’estructura política i social, el problema més escandalós del nostre país, i el de més repercussió essencial, és el de la corrupció en tots els diversos episodis en què es manifesta arreu de l’estat. Una bona part d’aquests episodis es produeixen en l’àmbit administratiu i polític, habitualment al voltant de concessions o adjudicacions públiques manipulades en benefici dels mateixos administradors o del manteniment econòmic dels partits polítics i del gran volum de les prebendes particulars que ells mateixos generen. Vist en conjunt, sorprèn que aquesta densitat de corrupció descarada i sovint declarada no hagi provocat –no provoqui, avui mateix– una reacció popular més forta i contundent, una presa de posició de tota la ciutadania, disposada a tallar de soca-rel una situació insostenible, una ofensa irreversible a les ja escasses esperances democràtiques. Gairebé diria que aquesta manca de reacció violenta dels ciutadans, aquesta mena de conformitat o resignació fatalista –el reconeixement de la pròpia impotència per exigir honestedat–, és simptomàticament tant o més greu que els mateixos episodis de la corrupció. Perquè només es pot explicar com una pèrdua moral col·lectiva, conseqüència d’un general descrèdit de la democràcia i dels seus principis fonamentals. És cert que els mitjans de comunicació han divulgat el tema, però la seva assimilació per part de la ciutadania ha estat, més aviat, en to d’esdeveniment escandalós puntual i anecdòtic que no pas com l’anunci d’una davallada radical i traumàtica de tot el sistema democràtic. I això segurament es veurà encara més clar en les pròximes eleccions. Em temo que, si abans no hi ha hagut una explosió social que avali una nova consciència col·lectiva, bona part de la ciutadania no castigarà gens ni mica els corruptes confessos, els partits que els emparen, els grups de pressió que se’n beneficien. Tots renaixeran o es mantindran com si no tinguessin pecats per expiar. Ens haurem d’acontentar només amb el gest de l’abstenció que, malgrat la seva eficàcia, en si mateix ja és una mostra de decadència cívica.
¿Per què no sortim, violentament, en defensa de la democràcia? ¿Per què només som espectadors resignats? Hi deu haver moltes raons que els sociòlegs i els politicòlegs ja deuen haver analitzat. Però, simplificant, podríem assenyalar-ne dues: el desencís polític i la pèrdua dels valors morals de la democràcia, allò que els més addictes als símbols de la història en podem dir esperit republicà. El desencís és evident i es recolza sobretot en la reconeguda ignorància dels polítics i la reincident inoperància dels partits, però també en les insuficiències programàtiques i legislatives que no permeten assegurar una justa, adequada i controlada participació ciutadana en les estructures de decisió. Amb mals polítics, males lleis electorals i partits barroerament estructurats en l’egoisme gremial, el millor és deixar-ho córrer i abstenir-se. Per altra banda, la pèrdua del valor moral de l’esperit republicà deu ser, encara, més important. Tots participem en el joc de la corrupció sense gairebé tenir-ne consciència, fins a utilitzar-la com un instrument habitual, encara que sigui a petita escala: el diner negre, la declaració fraudulenta de beneficis, el tràfic d’influències, les trampes en el pagament d’impostos, els actes incivils, les delinqüències subterrànies són els escenaris de la corrupció universal, sobretot, a l’Estat espanyol. Una societat tan fonamentalment corrupta no té força per aixecar-se contra els estaments de la més alta corrupció. Al contrari: és l’àmbit degenerat en què fins i tot s’admira els administradors i els polítics que han estat tan espavilats per fer-se una fortuneta amb robatoris relativament discrets. La societat espanyola no s’aixecarà mai contra la corrupció perquè, ella mateixa, en la seva essència, és ja massa corrupta. Creu poc en els valors morals de la democràcia i creu massa en els èxits de la corrupció ineludible.
I el resum de tot això és un fracàs de la democràcia, d’aquesta democràcia que ens han adjudicat segons els interessos d’uns partits i uns lobbies no gens democràtics i sense moral cívica. I aquest fracàs és greu perquè només es pot solucionar canviant els fonaments de l’actual desastre social, penetrant-hi a fons, provocant una revolució. Si no comencem per aquesta revolució, més val que ens acontentem amb el maquillatge de la corrupció. Unes quantes fiances per a uns quants corruptes i tornem a començar: els grans partits corruptes no seran ni lleument castigats. És a dir, el petit residu de democràcia que encara ens queda –les eleccions– no servirà ni per dissimular la catàstrofe.
