Són temps de confusió i d’incerteses. Hi ha agitació en l’escenari polític i judicial, no tant al carrer però sí en els ànims. Es viu en una tensa espera, almenys una part important dels catalans, a veure si passa alguna cosa, el que sigui. Es barregen il·lusions i desil·lusions, abatiment i ràbia, melancolia pel que va poder ser i no va ser, de cinisme i de mercadeig (de vegades sembla que tots menteixen, ningú s’enganya). I molts, des de posicions diferents, estan avorrits ja que en realitat no passa res i arrosseguen un cansament històric. Només les provocacions dels governants del PP i de tant en tant del PSOE exciten al personal. Per què aquesta obsessió a negar el caràcter nacional de Catalunya? Afortunadament, els de la CUP introdueixen propostes surrealistes seguint la senda d’André Breton: transformar el món com volia Marx i canviar la vida com va proclamar Rimbaud. Malgrat tot, les esperances més o menys utòpiques reneixen cada dia encara que no sabem molt bé quines són.
S’acosten unes eleccions i venim de les “plebiscitàries”. Com sempre tots han guanyat, o gairebé tots (jo formo part d’aquest gairebé). Els independentistes han guanyat triomfalment les eleccions però no del tot, la qual cosa els dificulta considerablement considerar-se legitimats per fer una declaració unilateral d’independència. En confiança, crec que ha de (o hauria de) haver-los tranquil·litzat. Amb una majoria contundent de vots ho haurien intentat, la qual cosa crec que a molts d’ells els suposaria un gran ensurt. I segurament acabaria molt malament. Els antiindependentistes també ho van considerar un triomf. Dues raons importants, encara que discutibles. Una, les eleccions plebiscitàries no les van guanyar els independentistes, per poc, però es van acostar al 48%. Precisaven com a mínim més del 50% o 55%, que és el que correspon a un referèndum. I dos, als antiindependentistes els encanta proclamar que Catalunya s’ha fracturat en dos com ja va preconitzar Aznar, seguint l’estela de Calvo Sotelo, “abans una Espanya roja que una Espanya trencada”. Tots tenen raons, ningú té la raó. Vegem-ne tres qüestions.
1. Es tracta d’unes eleccions per triar un Parlament i un president. I constituir govern. Una candidatura, Junts pel Sí, amb un programa monotemàtic i una mica trampós (els discursos creaven un ambient que tot era possible i aviat) i un candidat destinat a ser president encara que amagat en el lloc 4. En el fons ningú s’ho acabava de creure, però molts es van fer grans il·lusions. Era públic des d’abans de les eleccions quin era el candidat a president. No té sentit ara discutir-li la presidència. Va obtenir gairebé tres vegades més diputats que la segona candidatura, quatre que la tercera i sis que la CUP. Seria lògic que els opositors s’abstinguessin, almenys els partits que assumeixen el dret a decidir, la coalició CSQP i segons el dia el PSC. El president i el seu govern han de governar no tant per al futur i més per al present. No es tracta de substituir la CUP, que sembla destinada a jugar a ser el ratolí que importuna al gat, sinó per lògica democràtica i catalanista. Cal donar una oportunitat als guanyadors, crear un conflicte artificiós només conduiria a debilitar el moviment catalanista que tots els citats defensen.
2. No hi ha evidències d’una fractura a la societat catalana. En una democràcia la diversitat d’opcions i les relacions conflictuals són pròpies de la seva naturalesa. Hem conviscut bé dins de l’Estat espanyol. Podem continuar-hi igual que ara (sembla que només una minoria ho vol), o en ell d’una manera diferent, o fora. En cap cas hi ha indicis que això signifiqués una confrontació civil. Actualment sembla que hi ha una gran majoria per un referèndum, una majoria relativa però gairebé absoluta en favor de l’independentisme, però veuríem si en cas d’un canvi d’actitud del Govern espanyol es mantindria. L’altra meitat és gairebé impossible de determinar, però se sap que en aquest magma hi ha posicions molt diverses. No es pot sumar l’electorat de CSQP amb el del PP. Mentre no es faci un referèndum legal, no sabrem a què atenir-nos.
3. L’escenari polític canviarà molt. No immediatament, fins a les eleccions generals no passarà res. Excepte retòrica. Però després tot es mourà. El bloc principal, Junts pel Sí, difícilment podrà mantenir-se unit, ja que el procés independentista va per llarg i la política concreta de govern accentuarà diferències i contradiccions. La CUP pot mantenir-se, el seu discurs ha arrelat en un sector de la ciutadania i rebutja assumir qualsevol tipus de responsabilitat de govern. El PSC algun dia serà PSOE o serà PSC. I ens queda l’estrepitós fracàs d’CSQP, una força històrica, sòlida i raonable, ICV-EUiA, aliada amb una força nova, emergent i prepotent, Podem. Mereix un comentari.
La campanya electoral de CSQP va ser absurdament mal plantejada i després molt mal executada. Haurien pogut representar una alternativa catalanista popular alhora assenyada i combativa, per l’autodeterminació i el dret a decidir, centrar la confrontació amb el Govern del PP i la seva naturalesa nacionalment repressiva i socialment reaccionària, plantejar el caràcter nacional de Catalunya com una cosa irrenunciable i proclamar el seu rebuig radical a l’estatus actual. La campanya es va situar fora de joc des de l’inici i la participació de Podem i una candidatura improvisada va acabar de contribuir al desastre. Una coalició sense amor i sense confiança pot restar més que sumar. Una cosa que reflexionar al presentar-se a les eleccions de desembre. Atenció, en temps de tribulació no fer mudança, va dir Ignasi de Loiola. Però no fer mudança és mantenir la coalició o tornar a ser el que són?
