Un país que menysprea la veritat està condemnat a la decadència. Qui sosté això és Harry G. Frankfurt, professor de Filosofia de la Universitat de Princeton, en un petit llibre, Sobre la veritat, editat el 2007 a Espanya per Paidós, tan concís com encertat i inquietant. Les reflexions que desgrana l’autor són plenament aplicables al que passa ara mateix a Espanya i ens adverteix de les conseqüències d’instal·lar-se en la negació i la mentida com a estratègia de supervivència política. Tornar sobre aquestes reflexions permet enquadrar la naturalesa d’unes actituds i un discurs públic que estan sumint a la política espanyola en una espiral d’impotència i desesperança.
Amb el Govern intentant negar l’evidència en un assumpte tan greu com el cas Bárcenas, amb uns ministres que diuen una cosa i fan la contrària, pensant que a força de repetir que la realitat és d’una determinada manera, la ciutadania acabarà creient que és com ells diuen, amb uns dirigents polítics que acusen l’adversari del que ells practiquen amb el major desvergonyiment i el permanent recurs al poder emmascarador dels eufemismes per encobrir el major retrocés social de la democràcia, la qüestió de la veritat s’ha convertit en el problema central de la crisi política i institucional que viu Espanya.
Estem assistint al més fenomenal intent de manipulació observat des dels atemptats de l’11M, amb els mateixos protagonistes i el mateix propòsit: enganyar la ciutadania per defensar-se o per obtenir avantatges polítics. Quan el portaveu parlamentari del PP Alfonso Alonso es defensa del foc abrasador de la nova estratègia de Bárcenas acusant els partits de l’oposició d'”apadrinar” i de “ser ostatge d’un delinqüent”, no és això el que està fent? ¿I no és això el que fa María Dolores de Cospedal quan intenta presentar el PP com a víctima d’un desaprensiu, com si aquest desaprensiu no tingués res a veure amb la direcció del seu partit?
En aquest tipus d’estratègies no sempre cal arribar a la mentida, encara que si cal mentir, es menteix. Només cal deformar la realitat. I això es pot fer tant des de la tribuna política, com des de la mediàtica, i també des de l’acadèmia i fins des de les comissions d’experts. La qüestió és crear sinergies comunicatives que permetin assentar la manipulació. Ja en la seva obra“On bullshit. Sobre la manipulació de la veritat”, Frankfurt advertia que els manipuladors, “encara que es presenten com a persones que simplement es limiten a transmetre informació, en realitat es dediquen a una cosa molt diferent. Més aviat i fonamentalment són impostors i farsants que quan parlen, només pretenen manipular les opinions i les actituds de les persones que els escolten. La seva màxima preocupació és que el que diuen aconsegueixi l’objectiu de manipular l’audiència. Per això, el fet que el que diguin sigui vertader o fals els resulta més aviat indiferent”.
El menyspreu per la veritat és la característica principal d’aquest tipus d’estratègia. Per Frankfurt, la deformació intencionada “és una amenaça encara més insidiosa que la mentida”, perquè és més difícil de descobrir i, en conseqüència, de combatre. Amb freqüència es disfressa de controvèrsia, de contrast de parers. Un mentider resulta molt més vulnerable, especialment en temps en què les xarxes socials permeten exercir un control més ràpid i un escrutini permanent de les dades que s’utilitzen. Però un manipulador, el que altera la veritat deformant, queda protegit per una fal·làcia que s’ha estès al mateix temps que s’estenien els postulats del neoliberalisme econòmic: aquella segons la qual la veritat no existeix, que hi ha tantes veritats com mirades sobre la realitat. Així és com Bárcenas pot ser presentat un dia com a víctima d’una conspiració contra el partit, i al següent, com un conspirador contra aquest mateix partit.
Amb aquest plantejament, qualsevol pot esgrimir la seva veritat i s’imposarà la que més potència de foc comunicacional aconsegueixi. Però, és possible que una societat prosperi amb un sistema que permet tal grau de deformació? És possible prendre decisions polítiques en aquest clima de corrupció del discurs públic? La qüestió de la veritat està relacionada amb l’honestedat. Per Henry G.Frankfurt, “els graus més elevats de civilització depenen, en major mesura si cap, d’un respecte conscient per la importància de l’honestedat i la claredat a l’hora d’explicar els fets”.
Fa temps que aquesta consciència s’està perdent de forma alarmant entre les elits polítiques. Fa temps que els aparells dels grans partits polítics s’han lliurat a la construcció d’un relat que els hi garanteixin l’accés i permanència en el poder mitjançant estratagemes de manipulació i màrqueting. En els equips dels candidats sobren assessors de comunicació, a l’estil dels que tan encertadament retrata la pel·lícula “Els idus de març”, de George Clooney, amb pocs escrúpols i molta obsessió per la demoscòpia, i falten filòsofs, especialistes en ètica. El problema és que ja sembla que ningú els troba a faltar. Lamentablement, com diu Frankfurt, “vivim una època en la qual, per estrany que sembli, molts individus prou cultivats consideren que la veritat no mereix cap respecte especial”. Així ens va.
Quan Georges Clemenceau va ser preguntat sobre què creia que dirien en el futur els historiadors de la Primera Guerra Mundial, va respondre: “Per descomptat no diran que Bèlgica va envair Alemanya”. Doncs bé, escoltant certes explicacions sobre el cas Bárcenas, dóna la impressió que algú pretén fer-nos creure que Bèlgica va envair a Alemanya. “Una societat que de forma imprudent i obstinada es mostra negligent davant la defensa de la veritat”, o consent “la gastada i narcisista pretensió que ser fidel als fets és menys important que ser fidel a un mateix”, està abocada a la decadència. (…) Les civilitzacions mai han pogut prosperar ni podran fer-ho sense quantitats ingents d’informació fiable sobre els fets”, ens diu el professor de Princeton. Això és així sempre, i encara més en la societat complexa i creixentment accelerada en què vivim, dominada, com diu Daniel Innerarity, per la cultura de la urgència, en què el ciutadà ha de prendre més decisions que mai i fer-ho ràpid.
Afortunadament, com deia Spinoza i repeteix Frankfurt, l’amor per la veritat és una qüestió de supervivència. Les persones no poden deixar de buscar la veritat perquè els resulta indispensable per seguir vius. El mateix li passa, en un sentit més extens, a la societat com a conjunt d’individus. La ciutadania només pot actuar amb seguretat si sap que a l’hora de decidir entre diferents opcions disposarà d’informació rellevant i certa. Difícilment es poden prendre bones decisions amb mala informació, o amb informació tergiversada. Per això, no és difícil imaginar que, com ja va passar amb el 11M, la ciutadania percebi que el menyspreu per la veritat que exhibeix el PP és una amenaça que la democràcia espanyola no es pot permetre’s. Per una qüestió de supervivència.
Bloc de Milagros Pérez Oliva a El País
