La política té sempre una certa dosi emocional perquè aquesta és una dimensió humana que no es pot obviar, però crec que el seu objectiu fonamental ha de ser ajudar els ciutadans a resoldre els seus problemes, tal com aquests són i tal com ells els perceben. No pretenc que aquest sigui l’únic objectiu, però sí el principal. Governar és, sobretot, escoltar, analitzar els problemes, proposar solucions, marcar objectius i prendre decisions coherents amb tot això.
El debat polític al voltant de les relacions entre Catalunya i el conjunt d’Espanya és, a hores d’ara, intens. Encara que sovint és apassionant, és difícil de seguir quan es planteja parlant de valors (coratge, valentia, dignitat…), de contravalors (enganys, atacs, calúmnies…), i només d’objectius finalistes (Estat propi, independència, interdependència, federalisme…). Podríem utilitzar per aquest debat el convenciment que acabo d’expressar, i començar intentant identificar quins són els problemes que estan a la base del conflicte? Aporto a aquest exercici la meva visió personal, sense altre valor. No pretenc interpretar el que el poble pensa, sinó el que jo intueixo que pot pensar una part molt important dels nostres conciutadans. Crec que els motius de la incomoditat, o de la irritació amb l’Estat (el grau depèn de cada un) es poden trobar en tres àmbits.
1. Relació fiscal. Cada vegada es percep més clarament que Catalunya necessita una millora del seu model fiscal. La crisi ha posat en evidència greus dificultats pel que fa al finançament dels serveis públics i de les infraestructures, i ha fet patents moltes ineficiències en la utilització dels recursos en el conjunt d’Espanya. La debilitat de l’economia catalana, causada en part per aquesta situació, no li està permetent ser un motor en la recuperació de la crisi espanyola. Cal un nou model que millori les relacions fiscals entre Catalunya i la resta d’Espanya. La gran millora del 2007 ha resultat insuficient i, sobretot, s’ha incomplert per part del Govern central. Cal millorar el finançament de la Generalitat, garantir el volum de les inversions de l’Estat a Catalunya, i donar més seguretat jurídica a aquestes relacions. Tot això es va manifestar en un enorme suport a la reclamació d’un nou “pacte fiscal”.
2. Relació cultural i lingüística. Es percep que la cultura catalana, i molt especialment la llengua, no és acceptada per l’Estat com un patrimoni del conjunt, i per tant no està acollida ni protegida pel mateix. En alguns moments, com l’actual, és fins i tot objecte d’atac amb l’equívoca excusa de la defensa del castellà. L’Estat hauria de rectificar i, directament, o mitjançant el Govern català, convertir-se en el seu defensor. Això hauria de ser objecte d’un “pacte cultural”.
3. Identitat nacional. Sense que suposi un suport a la independència, hi ha una gran majoria de catalans que desitgen poder expressar-se sobre el futur i poder decidir lliure i democràticament. Aquest desig va lligat a la consciència d’identitat nacional. Les lleis de l’Estat haurien de reconèixer aquesta realitat i no posar obstacles a la voluntat d’exercir el “dret a decidir”, sense prejutjar el resultat.
Ja he dit que es tracta d’una visió personal, però si els problemes són aquests i estan plantejats adequadament, hi ha dues possibilitats. Una és resoldre’ls tots de cop, l’altra fer-ho per parts, sigui de forma paral·lela, sigui seqüencial. Fins fa uns mesos estàvem seguint el segon camí, centrant l’esforç en el pacte fiscal i anunciant una consulta sobre el dret a decidir per més endavant. Al voltant d’això s’anaven formant majories sòlides. Crec que la confusió que tenim ara és conseqüència en part d’haver canviat bruscament d’estratègia, i per tant de camí. Això dificulta la formació de noves majories, més difícils d’aconseguir i sense les quals serà molt difícil avançar.
Penso que la gent agrairia que no es defensessin els objectius finals de manera abstracta, sinó per la seva capacitat de donar solució als problemes existents, sense quedar atrapats per les paraules, i avaluant amb rigor com pot cada un contribuir a millorar el benestar dels nostres conciutadans, que és i ha de ser l’únic objectiu final.
