Jordi Ortega: El canvi climàtic a l’espera de les eleccions alemanyes. Una Carbon Expo de transició

Una Carbon Expo de transició, cap al 2015.

La Carbon Expo d’aquest any s’ha convertit en una reunió de coneguts i amics, el clima de negoci del clima està en espera de les eleccions alemanyes. En el diàleg de Petersberger, d’un G35 del clima, Àngela Merkel va anunciar una decisió per a la tardor, oferir una resposta al canvi climàtic, transició energètica, domesticar les finances.

Barcelona acull la fira internacional del canvi climàtic davant la més absoluta indiferència del sector empresarial -amb algun interès per part dels “afectats”, quan podrien haver-hi anat, si alguna vegada ho van fer, en les anteriors edicions, en qualitat “d’interessats”. La crisi ha arribat abans de percebre les oportunitats soterrades en el canvi climàtic, en lloc d’ensumar les oportunitats d’una economia molt més eficient, menys dependent de l’exterior en energia, amb un alt desenvolupament tecnològic i innovació, ocupació de qualitat, etc, s’ha imposat la visió dels ajustos, no gastar el que no es té, la disciplina i l’austeritat.

La crisi ha esborrat de l’agenda política el que hauria d’estar, ara més que mai, a la part superior. No forma part del paquet d’energia i canvi climàtic, de la columna vertebral de les reformes necessàries per crear els incentius adequats per millorar la competitivitat, millorar l’eficiència energètica o desbloquejar el crèdit -gràcies a un senyal de cost de contingut de CO2 de l’energia.

Després de la crisi del 2008 es va parlar del Global Green New Deal, que proposava enormes plans d’estímuls en economies. D’on sortirien els diners? Es van trobar quan es va tractar de sanejar la banca. Ara es realitzen plans draconians d’ajustos per tornar aquests diners prestats a la banca. Estem millorant? Amb aquestes polítiques, en dos anys, el dèficit a Europa haurà augmentat en un bilió d’euros -recordava Sigmar Gabriel del SPD. Ni tan sols sospitem l’erroni de la direcció de la política?

La comunitat internacional no pot sostreure’s al canvi climàtic.

En lloc d’una crisi sistèmica, que implica abordar ineficiències, ineficàcies o senyals perverses, tot es va orientant en uns problemes d’estressants marges de dèficits. No és la crisi, és la festa que paguem els ganduls del sud, un discurs nacional. Hi ha alguna cosa més de fons tal i com ho  explica la teoria de sistema.

Dit a la Nicklas Luhmann -en una societat complexa, amb elevada diferenciació funcional entre diferents sistemes- els governs no són capaços més que de resoldre o abordar els problemes del seu propi sistema, no veuen més enllà dels problemes institucionals interns. La crisi financera, l’energètica o la climàtica adquireix dimensions inassequibles, fora dels límits del seu propi sistema.

No estem organitzats pel canvi. El que hauria de contenir una Agenda del Canvi, presentat pel govern a Brussel·les, a saber, el Pla Nacional de Reformes, va ser un simple tràmit administratiu burocràtic. Ens adaptem a les condicions imposades per la crisi des de l’acceptació subjectiva de la mateixa. Més que un full de ruta cap a 2050, basat en metes ambicioses, va ser una exposició de la continuïtat d’ajustos amb un argot per evitar el canvi.

Negociar què? El peix al cove.

El govern i el món empresarial ha renunciat als grans enunciats ambiciosos. Es deixa aclaparar per problemes del dia a dia, sense ser capaços d’abordar la regulació dels mercats financers, els riscos globals del canvi climàtic o els riscos tecnològics-l’energia nuclear-, una reconversió ecològica de la societat industrial, una transició energètica, etc. En el seu lloc s’ha implantat la lògica dels ajustos.

Aquesta reducció de l’horitzó, per part de les institucions, queda ben reflectida quan la sostenibilitat econòmica ha estat substituïda per la sostenibilitat fiscal, la sostenibilitat de la pròpia administració, un govern per a governar-se a si mateix, mentre la economia -insostenible- es desploma.

La crisi energètica va incubar la crisi financera sense que la crisi climàtica fos capaç de mostrar les oportunitats. Que el preu del barril de petroli en una dècada s’hagi multiplicat per deu, no només obliga a fer reformes econòmiques internes, reduir la dependència, etc, les relacions entre els països industrialitzats i països productors d’energia, s’han invertit. I seguim parlant de “peix al cove”?

Merkel anuncia un canvi a l’octubre.

No és que Àngela Merkel no prengui decisions; després de la caiguda de preu del CO2, va adoptar el paper de Mario Draghi per dir que donarà suport al preu del CO2 estable, i aquest va pujar un 30%. No va dir que les seves paraules serien suficients, sinó que a la tardor es prendran les decisions necessàries.

Europa té dificultats per tirar endavant mesures urgents per evitar que el mercat es col·lapsi amb excés, encara més gran, d’oferta. És la proposta backloading, que tracta d’evitar subhastar 900 milions de tones de permisos, en un mercat amb excés d’oferta, cosa que hauria de tenir una lògica aclaparadora. Quan el que hauria d’estar en discussió són les reformes estructurals de fons.

És una discussió que no avançarà mentre no es vinculi a tres qüestions claus. (I) Una visió de sortida de la crisi a partir de millorar la competitivitat, a partir d’una reconversió ecològica de l’economia-suposa recuperar la sostenibilitat econòmica, sortir d’aquesta lògica d’ajustos que ens va conduir a la sostenibilitat fiscal, que atura els efectes i no les causes. (II) Que el senyal del cost del CO2 que proporcionen els mercats sigui eficaç, eficient i equitatiu, això és, que no provoqui distorsions en la competència, ni desequilibris -e1 CO2 elevat ja no suposa discriminar tecnologies més brutes, com el carbó, a favor del gas-, és un cost que s’ha de redissenyar per ser eficaç.

El tercer element de la reforma són les energies renovables. La política climàtica a la Unió Europea no ha estat un fracàs, a l’inrevés, es pensava inabastable l’objectiu del 2012. Resulta que el 2011 ja havia aconseguit l’objectiu del 2020. Les emissions de CO2 han baixat un 21,4%. És, la senyal negativa, és que ja arribem a la meta?

L’entrada massiva de renovables ha provocat caigudes de preus en els mercats que ha agafat desprevingudes a les energètiques tradicionals, que mai van creure en aquestes tecnologies. El drama és que les companyies tradicionals, es van negar a si mateixes a entrar en els mercats de futur, i la seva quota de mercat s’ha reduït substancialment. Les nuclears representen un 21% i en caiguda, la resta de mercat s’ha reduït en una cinquena part. El que es considerava un negoci sense risc hi van entrar dipòsits de fons de pensions i institucionals, veuen ara que una major ambició en canvi climàtic pot fer que els seus estalvi s’evaporin. El dilema està entre apostar per negocis de futur tenint posicions de domini sobre negocis del passat.

El calendari alemany és el termini perquè almenys les grans companyies energètiques, a corre-cuita, canviïn el rumb del seu negoci. El timó ha girat, cal que vaixell acabi de maniobrar. Àngela Merkel va resistir les pressions exercides pels “Rambo nuclears”, que dirigien les companyies; acabant   essent substituïts per una altra direcció renovada que ara aborda aquesta dècada perduda per les seves companyies. Els governs que no resisteixin a aquesta capacitat dissuasòria, i acceptin mantenir ruïnosos plans de negoci, posen en risc no només el sector energètic sinó tota l’economia del país i el seu propi govern.

En aquestes deu edicions de la Fira Carbon Expo es troba a faltar aquell esperit d’avantguardes que és propi dels pioners que no descobreixen el futur sinó que el construeixen.

Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia