La victòria d’Hollande, a més d’una immensa satisfacció pel conjunt de l’esquerra europea, ha suposat un alè d’esperança pels qui defensem que altres polítiques són possibles per tal de superar l’actual conjuntura d’estancament, recessió i atur. I també pels qui abonem reformes als serveis públics per fer-los més eficients, però no la liquidació dels mateixos, posant en risc la cohesió social i en molts casos, la dignitat de les persones.
Però sobretot hem de prendre nota d’alguns elements del camí que el PSF i especialment Hollande, va iniciar ara fa cinc anys. En primer lloc, del mètode d’elecció del candidat a través d’unes primàries obertes a les quals hi van participar tres milions de persones en cadascuna de les dues voltes. Un procés de contrast, de debat públic i transparent i de participació. Un procés en el qual els votants són protagonistes actius i no simples subjectes passius de les decisions d’uns pocs. Quelcom que cada dia reclama amb més insistència la societat.
Per això encertem al PSC apostant per aquest procés de primàries obertes. Un procés en el que fem una crida al conjunt de progressistes del nostre país, aquells que no ens resignem a les polítiques que imposa la dreta, a compartir una de les decisions més importants, decidir qui ha d’encapçalar la candidatura a la Presidència de la Generalitat.
Però hem d’anar més enllà. El PSC ha de liderar les reformes profundes del sistema polític que molts ciutadans reclamen aprofundint en paral.lel en unes actituds més coherents i creïbles per a tots aquells als que un partit socialista aspira a representar. I ho hem de fer sense complexos. «No té rostre, mai presentarà candidatura ni serà elegit democràticament i no obstant això governa. Aquest és el nostre oponent: el món financer». Aquest va ser el frontispici electoral d’en Hollande, una actitud poc acomplexada. I per coherència guanyadora
En aquest sentit, la reforma de la llei electoral, les consultes ciutadanes, aprofundir en la transparència, la regulació dels mitjans públics de comunicació garantint més independència, el control de les retribucions dels directius d’empreses públiques i també privades, entre d’altres, són causes que el PSC ha de liderar sense reserves.
El triomf d’Hollande ens ha ensenyat que la política té un component important de risc. Cal decidir, optar. La teoria del ‘qui dia passa, any empeny’, no porta més, en el context actual, que a la irrellevància política. I a França el PSF ho ha fet. I amb èxit. Ha parlat de política. D’immigració, de serveis públics, d’impostos a grans fortunes, de regulació dels mercats. Amb un discurs nítidament d’esquerres. Perquè només des d’un discurs ferm, rebel i clarament socialdemòcrata recuperarem la confiança. Amb determinació defensar un projecte alternatiu al discurs únic ‘dels mercat’ i dels seus delegats als governs. És la feblesa i l’aigualiment del discurs, el que ens allunya de la majoria social que avui reclama una alternativa i una esperança.
I conscients que no som els únics actors que operem a l’esquerra al nostre País i que es necessari fer aquest camí de la mà amb tots els qui compartim la necessitat d’oferir una alternativa als actuals governs PP i CIU. I són molts, partits, entitats, plataformes, sectors professionals, sindicats, moviments… Aquest és el repte que vam adoptar al darrer Congrés, la voluntat de liderar una Aliança de progrés, una majoria social que esdevingui majoritària políticament.
Però ens equivocaríem si pensem que reproduint mimèticament el discurs d’Hollande en fem prou. Perquè a Catalunya hi juga un altre factor, l’encaix de Catalunya-Espanya. Respecte del qual l’esquerra, i en particular el socialisme, ha de tenir una posició identificable i amb vocació majoritària. Les coses han canviat els darrers anys a la societat catalana i conceptes com el dret a decidir, sobiranisme o independència s’han normalitzat d’una forma creixent. Ja no són conceptes assumits per una minoria més o menys radicalitzada sinó que el fan seu, i amb naturalitat, importants sectors de la societat. I el que és més destacable, més enllà de l’origen i el sentiment de pertinença.
Molts són les factors que hi han contribuït. La normalització a Europa de processos d’independència (en 20 anys a Europa s’han creat 12 estats nous), l’ofensiva de la dreta espanyola certament insuportable o el tortuós procés estatuari, entre d’altres. Tots ells han generat directament desafecció d’Espanya i la idea que la decisió de quin ha de ser el nostre futur col·lectiu ha de dependre en exclusiva dels catalans. Fet que no necessàriament s’ha de traduir en una majoria de partidaris de la independència. Només depèn de l’evolució de les coses. Però ja no és un tabú.
No podem ser aliens a aquest sentiment i ens cal no només dialogar amb aquests sectors sinó normalitzar la presència d’aquest sentiment en el nostre projecte polític, al servei de la unitat civil del poble de Catalunya pel qual sempre el PSC ha treballat més enllà dels seus propis interessos electorals.
Nosaltres, el PSC, no som independentistes, opció respetable, però tampoc podem compartir la permanent incomprensió i incomoditat amb la que operen les relacions Catalunya-Espanya. L’alternativa és el federalisme dels fets aclarint que significa i amb interlocutors a l’Estat que comparteixin el model. Del contrari el federalisme, senzillament, no és creïble. Federalisme és unió i llibertat. Unió des de la llibertat. Això és justament un exercici de sobirania que nosaltres hem de compartir.
I si apostem per la unió, i jo preferentment hi aposto, hem de dir en quins termes. I això requereix d’un nou pacte – bàsicament entre l’esquerra catalana i espanyola- respecte de l’evolució futura i l’encaix de Catalunya-Espanya, especialment en el nou context de més Europa. I resoldre de forma urgent la qüestió del pacte fiscal amb una posició única de la majoria de partits catalanistes i amb el PSC de forma destacada. Una unitat que és responsabilitat de tots assolir-la, però de forma molt especial a qui li correspon liderar i aglutinar és al Govern de Catalunya.
Un camí que posaria a més en evidència, fins a quin punt és instrumental el discurs de CiU. Proclames sobiranistes per amagar una nefasta gestió, l’atac sense complexes als serveis públics i la vergonyant submissió al Partit Popular. O no es defensa també Catalunya protegint el seu estat del benestar?.
Ens ho assenyalava en Josep Rovira, socialista i home d’acció, impulsor del Bloc obrer i camperol i del setmanari L’Hora, en relació a la defensa històrica per part de la burgesia dels nostres drets nacionals. Rovira ens recomanava revisar la història política de la Lliga (Acció Catalana). “El concepte de traició per a un partit burgès té una altra significació que en un partit obrer. L’escala de valors no és la mateixa, la cosa essencial per ells és el sistema capitalista. Dins d’aquest quadre tot va bé. Fora d’ell, res no compta. La traïció és , doncs , relativa. Tot depèn de l’equació política en la qual es basin uns i altres.” La gent d’esquerres a Catalunya tenim ara un gran repte i potser una gran oportunitat : liderar sense complexos, amb coherència i credibilitat, el trencament d’aquests equilibris d’interessos.
2 Comments