Andreu Navarra Ordoño: Jordi Amat, o la història que mossega perquè no mossega

Quan jo vaig conèixer en Jordi Amat, corria l’any 2003, i feia poc que havíem acabat els estudis, ell sempre portava llibres freakies sota el braç. Jo ja li deia, al passadís o a les escales, i ell m’ho deia també a mi, ens preguntàvem mútament per què llegíem coses tan estranyes. No enteníem res. Coses tan inquietants com el llibre Tras el Águila del César: elegía del Tercio 1921-22, del falangista Luys Santa Marina. Ell també estudiava les monstruositats del feixisme espanyol. Perquè ho recordo? Al final del seu llibre, Jordi Amat explica que fa quinze anys que va reunint treballs de filologia i història que han acabat destil·lant la matèria que forma aquest darrer llibre seu. A El llarg procés hi he reconegut les dèries de tota una dècada: Guillermo Díaz-Plaja, Destino i Pla, l’admiració per Gaziel i Albert Manent, i se n’han afegit de noves o que jo no li coneixia: la preocupació per la corrupció generalitzada del món intel·lectual català, o el seguiment de la trajectòria de l’estel de Vicens Vives.

Hi ha un llibre recent que va intentar oferir la radiografia de la cuina (o les cuines) del catalanisme durant el segle XX, un llibre paral·lel o germà d’aquest El llarg procés. És La fàbrica de les idees, que Jordi Casassas va publicar a Afers l’any 2009. Al subtítol d’El llarg procés hi llegim: “Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)”. Al del llibre de Jordi Casassas, “Política i cultura a la Catalunya del segle XX”. La coincidència, per tant, és gairebé total. Però hi ha diferències: el llibre de l’Amat cobreix des de mitjans de la guerra civil fins el dia d’ahir, aplicant una lent d’augment molt més detallista. A La fàbrica d’idees es contempla un procés de cent anys, i amb tècniques discursives molt diferents.

En Jordi Amat ha anat construint el relat de diferents personatges clau: no s’ha fixat tant en les plataformes com en les personalitats: a través del seu llibre desfilen Cambó, Estelrich, Gaziel, Aunós, Pla, Ignasi Agustí, Luján, Vergés, Ridruejo, Serrahima, Riba, Manent, Benet, Vicens Vives, Pujol, Maragall. I tampoc no ens podem oblidar en Cobi, que va ser assassinat l’any 2013.

Jordi Amat ha escrit un llibre d’aquells que un autor escriu quan té setanta anys, quan té ganes de morir-se tranquil i baixar satisfet al sepulcre. Però resulta que Jordi Amat no té precisament setanta anys, sinó que en té menys de quaranta. Això si en Cobi no se li presenta en somnis per fer-lo patir. A mi, personalment, em fa por, l’Amat. A en Jordi Amat li diria: deixa d’abusar, home. Deixa alguna cosa per als altres. Els de setanta anys i els de trenta-cinc. Jo no en tinc cap dubte: aquest és un dels dos millors llibres d’història dels intel·lectuals que he llegit en els últims anys. L’altre és Compañeros de viaje, de Xavier Pericay (Ediciones del Viento, 2013), on curiosament també desfila la major part de protagonistes d’aquest llibre d’en Jordi Amat, però submergits en la febril activitat de 1930, i no en les misèries del període més fosc de la nostra història: 1939-47. En aquest cas, tant l’acostament narratiu com la despietada voluntat de documentar-ho tot amb una exhaustivitat diabòlica, converteixen Compañeros de viaje en un parent proper d’El llarg procés.

I a continuació m’agradaria plantejar una petita reflexió, amb un objectiu una mica polèmic. M’agradaria preguntar-me, a mi mateix i al lector, com és que els nostres millors historiadors de la cultura, els “joves” que fan coses com aquest El llarg procés, són tots fora de la universitat. Per a mi, la resposta és senzilla i no tenim per què dissimular-la: la universitat foragita el talent, almenys en les disciplines humanístiques, perquè les altres no les conec.

Penso en autors com Jordi Marrugat (1978), crític d’ampla trajectòria, que l’any passat va publicar una monumental Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius (Universitat de Barcelona). Penso en Josep lluís Martín Berbois (1978), que acaba d’editar una biografia d’Ainaud de Lasarte (Base), i que només fa dos anys va publicar Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República a Catalunya. Se suposa que aquests autors han de passar gana, mentre es defensen amb desigual fortuna, o quelcom una mica pitjor: han de passar gana i treballar gratis. Durant el meu primer de classe, el meu professor de teoria literària va dir que la Biblioteca d’Alexandria s’havia cremat perquè a ningú no se li va acudir d’apagar el foc. Interpreteu-ho com vulgueu.

Curiosament, tant en Jordi Amat com en Marrugat i en Martín Berbois, van néixer l’any 1978.

Feu la prova: agafeu qualsevol volum col·lectiu editat per un departament català, una d’aquestes expressions de nepotisme a què tan avesats estem, que acceptem amb tanta naturalitat, i compareu-lo ambEl llarg procés. És com posar una tortugueta carrinclona i artrítica al costat d’un Boeing 747. L’Amat passa de subvencions i hipoteques, en comptes de plorar i omplir formularis, fica el nas a tots els arxius on algú l’ha de ficar. I, és clar, acaba marcant la diferència.

Si seguim així, quan desapareguin els catedràtics que encara no estan afectats d’esclerosi pública, perquè encara queda una minoria de pencaires a les universitats (que ploren, és clar, perquè n’hi ha per llogar-hi cadires), la nostra cultura haurà passat completament a mans privades. I això és bo i és dolent per a la nostra cultura. És bo perquè un home que es frega amb la redacció del diari i amb l’empresa editorial privada (o el pur carrer) guanya molt en dinamisme. És bo perquè l’intel·lectual independent dirà sempre el que li doni la gana, sense por del que pensin al despatx del costat. Quan jo vaig conèixer l’Amat, vivíem amb aquesta por, fins que ell ens va mostrar que hi havia un món fora d’aquelles desfilades funerals de la universitat, més enllà de la gerontocràcia. Una gerontocràcia desactivada pel pitjor partidisme, que només es preocupa de reclutar peons i transmetre eslògans d’una pobresa aclaparadora. Ell va ser el primer que se’n va adonar.

Però és dolent perquè les universitats acabaran de convertir-se en supermercats de títols absolutament inútils, tant com perquè un es guanyi la vida com per analitzar la societat. I és dolent perquè la continuïtat d’aquests estudis, els més necessaris per nodrir una democràcia de materials complexos, ara mateix és en mans del pur atzar.

Prenent cafès i conversant amb joves historiadors que la universitat ha intentat de fer fracassar, m’he adonat d’una cosa inquietant: tots expliquen que noten por als de dalt, por que la història de debò, no l’hagiografia ni el pamflet, arribi a les llibreries. Fer revistetes que no llegeix ningú, amagar els pressupostos, sembla l’actitud més generalitzada. A Catalunya, a les institucions s’hi palpa por a la història, i tendeixen a substituir-la pel llibre fàcil, per les frases boniques, per les invocacions que ressonen, i les grans paraules i narratives. No senyors: nosaltres no repapiegem. La història és perillosa, i si no remou les entranyes, no és bona història. La història de debò no acaba d’encaixar mai: la complexitat és problemàtica. Ningú serà menys catalanista per conèixer a fons les seves arrels. Les de debò: les grises o roges o blaves, però mai de color rosa. Feu la prova: aneu a La Central o a La Casa del Llibre i aneu a la secció d’Història de Catalunya. Gairebé tot són banderes, coloraines, rutina: Much ado about nothing.

I si després visiteu la de pensament polític… en fi, cuideu-vos la ment.

En canvi, l’Amat fa quinze anys que llegeix llibres freakies perquè preparava la traca que acaba de publicar. No us perdeu, si us plau, aquesta mascletà d’autèntica història de la Catalunya contemporània.

El llarg procés va ser presentat el passat 14 d’abril al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. A la mesa hi seien Jordi Gràcia, Jordi Amat, Vicenç Villatoro, Antoni Vives i Enric Juliana. Tots van parlar molt bé, molt intensament, com autèntics il·lustrats. La democràcia és parlar amb valentia, i no pensar mai que un camp és definitiu ni unànime. Hi ha hegemonies, hi ha minories. Interseccions, en deien. Però no vaig escoltar ni un sol eslògan, en dues hores. Semblava impossible! Encara hi ha gent que pensa i que defensa. Feia anys que no sortia d’un acte tan content d’haver-hi invertit un vespre.

A més, m’enduia un llibre excel·lent sota el braç.

Directa