La revista Alternativas Económicas ha complert 20 números. Està emparentada amb la revista francesa Alternatives Economiques i mostra una selecció de temes i una perspectiva econòmica obertament progressistes. Vaig tenir la sort de col·laborar amb el número anterior, en un excel·lent dossier sobre regulació i competència que va coordinar la periodista Ariadna Trillas (no ens uneix paentesco algun, si el lector o lectora s’ho està preguntant). A la revista col·laboren periodistes econòmics i economistes, sota la direcció de l’ex perioditsa d’El País Andreu Missé. Igual que el seu parent francès, Alternatives Economiques juga un paper important en el debat sobre la necessitat de desenvolupar polítiques i projectes econòmics en una perspectiva igualitarista i democràtica. Es pot comprar per subscripció i també en alguns punts de venda. Jo la solc comprar a la llibreria La Central del C/Mallorca a Barcelona o al quiosc de la Facultat de Comunicació de la UAB. Hauria de ser lectura obligatòria per a tot professor o alumne d’economia amb una mínima sensibilitat progressista, i també per a periodistes, politòlegs i públic en general interessat en qüestions econòmiques. Hi ha una bona crítica de llibres i, sense concessions a la demagògia, planteja els grans temes que afecten la nostra vida quotidiana i les nostres perspectives de futur. El seu repte principal és el de gran part de l’esquerra: desenvolupar un discurs econòmic progressista de qualitat com el que s’elabora en importants cercles d’altres països com els Estats Units o França. Al dossier del número 19 hi ha un interessant article del meu amic i col·lega Javier Asensio que pot donar lloc a un interessant debat en el futur: la relació de l’esquerra amb la competència. Jo crec que aquest article presenta una visió necessària, però massa unilateral per al meu gust. Per suposat la competència allà on és possible és preferible als monopolis, no és sinònim de desregulació, i és cert que facilita cobrar impostos minimitzant la ineficiència i ampliant les bases fiscals. Però crec que també és de justícia destacar que si els treballadors de vegades tenen por de la competència és perquè la complementarietat entre competència i impostos elevats actua en ambdues direccions. És lògic que no s’accepti la competència oberta si no hi ha un fort matalàs en forma d’una generós estat del benestar finançat amb una alta pressió fiscal (cosa que avui per cert requereix una millor arquitectura institucional federal, a Espanya i Europa). Abans d’obrir les portes i finestres a la competència, la gent d’esquerres volem saber com afectarà la mateixa a la gent més vulnerable, a la qual té menys poder. D’altra banda, la competència no és una panacea si a més del poder de mercat ha altres imperfeccions. Per exemple, si hi ha contaminació, més competència empitjora les coses llevat que es disposi d’una àmplia gamma d’instruments d’intervenció pública; és el que s’anomena teoria de l’òptim de segon ordre (second best). I la competència també pot tenir lloc sobre dimensions no desitjables, com l’estatus o la despesa sumptuari. A llarg termini, la competència ha de ser l’òptima, i ha d’interactuar amb la cooperació a gran escala per facilitar el desenvolupament econòmic.
