Trump, en el fangar
El secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio, va dir ahir als ministres d’Afers Exteriors del G7 que la guerra amb l’Iran continuarà entre dues i quatre setmanes més. És a dir que la guerra seguirà més enllà del termini de quatre a sis setmanes que Trump havia fixat quan va començar la guerra, el 28 de febrer. S’està entrant en un temps de pròrroga i, per desgràcia, tot sembla indicar que durarà. Després d’un mes de guerra, diuen els experts, l’estoc restant de míssils iranians, fluctua entre el 30% i el 90%, i de drons Shahed, que son barats, en queden i se’n fabriquen molts, a un ritme que potser duplica els que son destruïts.
Rubio va dir als ministres del G7 que els EUA es comuniquen amb l’Iran mitjançant intermediaris, i que no saben qui està prenent les decisions a Teheran en aquests moments. Pel que fa a les decisions polítiques, jo diria que a Teheran potser tampoc no ho deuen saber. Christian Jambet, un savi francés especialista en el xiisme, amb bons amics a Teheran, deia ahir, en una entrevista a Le Monde, que en aquests moments a l’Iran manen els militars i punt. «No només un mes de bombardejos no ha aconseguit enderrocar el règim dels aiatol·làs», diu un altre coneixedor de l’Iran, l’historiador Jean-Pierre Filiu, «sinó que ara mana una nova generació, més radical i decidida»
La raó principal que fa pensar que no hi haurà negociacions efectives que permetin acabar la guerra és el que succeí amb les converses que es produïen abans de l’esclat de la guerra, a Oman i a Ginebra. Aleshores, el desplegament massiu de forces nord-americanes a la regió feia témer el seu ús efectiu, que és el que va acabar passant. Ara està succeint una cosa semblant: l’enviament de marines, forces d’assalt amfibi i paracaigudistes al Golf Pèrsic sembla indicar que es prepara una ofensiva terrestre, probablement limitada i focalitzada a garantir el trànsit a l’estret d’Ormuz, que segueix tancat, i on els Iranians han dit qe volen fer pagar peatge als vaixells, amb moneda xinesa, i sempre que no siguin “enemics”.
També podria ser que el nou enviament de tropes nord-americanes sigui un instrument de pressió per millorar el resultat de les negociacions. Qui sap. La lògica diu que a Trump no li interessa quedar-se encallat en el fangar d’una guerra llarga. Però avui no és massa lògic pensar que a la Casa Blanca es fan polítiques lògiques.
Trump continua afirmant que els iranians li imploren que posi fi a la guerra, però aquests ho neguen, i continúen la seva activitat militar, a la desesperada, en un context de gran desequilibri de forces, però amb una estratègia i una força que a Washington tot indica que no havien previst. Ali Vaez, un expert del International Crisis Group, diu que “Trump ha començat una guerra que ara no pot acabar”, i que “amb un Teheran exasperat per les accions dels Estats Units i d’Israel, i desconfiant profundament tant de Trump com de Netanyahu , hi ha poc marge —i molt poques ganes— d’assolir un veritable acord”. Ha dit també que «les posicions de les dues parts són massa allunyades per poder arribar a un acord».
Allò que pesa en profunditat, potser d’una manera determinant, és la desconfiança mútua. Andrew England i Najmeh Bozorgmehr escriuen al Financial Timesque «Teheran alimenta una profunda desconfiança envers un president que ha llançat dues vegades atacs contra l’Iran just quan les negociacions tenien lloc, i que ha insistit en la rendició total del règim.»
En resum: Trump està empantanegat en una guerra sense sortida a la vista. Rafael Poch en treu una conclusió taxativa: «L’Iran està guanyant.» Més matisat és Ali Vaez, en una entrevista al New Yorker: «Trump havia cregut que la guerra amb l’Iran no tindria cap cost, i canviar aquesta percepció ha estat precisament l’objectiu dels iranians en aquesta guerra. Crec que ho han aconseguit, potser no del tot, però bastant.»
Aquesta situació, si s’allarga, ultra les seves terribles conseqüències humanes al Pròxim Orient, i econòmiques a tot el món, podria significar la fi del trumpisme. Trump havia dit durant anys: «No començaré guerres, aturaré les guerres», «Sóc l’únic president dels darrers 84 anys que no ha començat una guerra», «Sóc el candidat de la pau», etc. Prometia posar final a les “guerres interminables” dels EUA, especialment a l’Orient Mitjà. Ha traït brutalment les seves promeses i això el pot fer caure. Això, i el preu de la benzina, que la paràlisi de l’estret d’Ormuz ha disparat. Rafael Poch, amb un realisme descarnat, diu que l’electorat de Trump « pot suportar la massacre de centenars de milers de persones orquestrada pel seu govern a l’altra punta del món, però no una pujada en el preu del combustible.»
