Raimon Obiols: L’apunt del dia/283 (Contraprocés: «macizo de la raza», «tractament de sufocació»)

Contraprocés: «macizo de la raza» i «tractament de sufocació»

14 de novembre de 2023

«No deixa de ser sorprenent que els estudiosos espanyols de les causes de l’endarreriment nacional no esmentin mai l’actuació del “Concejo de la Mesta”», va escriure  Joaquín Maurín, l’any 1965, en el pròleg de la reedició d’un llibre seu de 1934, Revolución y contrarrevolución en España. Ho explicava així: «Al segle XIII, l’esperit de la Reconquesta -econòmic més que religiós- va cristal·litzar en el “Concejo de la Mesta”, autèntic sindicat de ramaders castellans, que va dirigir “pro domo sua” l’economia nacional durant més de cinc segles, des de 1273 fins a començaments del segle XIX».

Em vingué a la memòria aquella observació de Maurín mentre veia a la televisió les manifestacions contra l’amnistia i escoltava les perorates dels seus impulsors. En aquest intent de Contraprocés com a rèplica del Procés, he  tornat a tenir la mateixa sensació de fa sis anys davant les grans mobilitzacions a Catalunya: com si reemergís una cosa recòndita, arcaica, ancestral, quasi tel·lúrica.

Vaig  pensar també en el «macizo de la raza», la imatge d’un poema d’Antonio Machado que Dionisio Ridruejo usà per a designar, no una ideología concreta, sinó, com ha escrit Jordi Amat, «una mentalitat retardària que s’havia endossat a la consciència d’unes classes mitjanes tradicionals, invalidant-les com a classe que podria haver-se compromès en la transformació d’un Estat despòtic en un Estat modern».

En comptes d’això, seguia Amat, «els partits que es van constituir com a representants d’aquesta classe, avalats per les jerarquies militars i eclesiàstiques, la van polititzar negativament, presentant els intents de reforma de l’Estat com a amenaces a l’essència nacional perpètua i salvaguardant els interessos de les classes privilegiades, que volien preservar així el seu ‘statu quo’». 

Sobre aquests dirigents tradicionals del «macizo de la raza», Ridruejo alertava: «Són grups, persones, ideologies impregnades d’un esperit maniqueu —d’arrel o de conveniència— que accepten la classificació implacable de la massa política entre amics i enemics  i  que conceben la política com a contesa, no en sentit metafòric sinó de veritable guerra».
Amb les seves «arengues, consignes, amenaces i exhortacions», afirmava Ridruejo en un dels seus últims escrits, «l’únic programa comú d’aquesta Santa Aliança és tornar a un tractament de sufocació» (1). 

P. S.-  Jordi Juan escrivia fa un parell de dies a La Vanguardia que «el projecte de llei d’amnistia i el contingut del pacte entre PSOE i Junts són una bona base per oblidar aquest passat i mirar de construir un futur de respecte mutu. La Constitució sortirà reforçada de l’acord, alhora que els independentistes no renunciaran al seu desig independentista. Si algú té una alternativa millor per superar aquest conflicte, que l’exposi». 

Es podria afegir que l’única alternativa que en aquests moments exposa la doble dreta espanyola és el vell «tractament de sufocació» que denunciava Ridruejo. Anar apretant amb violència el nus que ofega la llibertat i l’autogovern.
____________________

(1)  Dionisio Ridruejo, Materiales para una biografía, Selección y prólogo de Jordi Gracia. 

.