La violència d’ETA ha acabat. Es dirà que ETA ha estat derrotada per les forces de l’Estat, o que ha claudicat, o que ha estat conscient d’haver perdut el seu suport social, o que ha entès que la violència no era útil per als seus objectius. Segurament tots tindran part de raó … No és el que em preocupa. Celebrem-ho profundament i felicitem-nos tots els que pensàvem que una banda armada era un tumor en la nostra democràcia i que havia de desaparèixer. Ara cal gestionar la convalescència, que té dos nivells. Se’ls ha anomenat, eufemísticament, les conseqüències i les causes del conflicte. La primera correspon als Governs, la justícia i l’organització en extinció. La segona és un problema per a tots i a ella vull referir.
Ho diré molt clar: s’ha acabat la violència d’ETA, ara ve el problema! L’estructura actual de l’Estat viu unes tensions que la fan poc estable. Les principals provenen del País Basc i de Catalunya, ja que ambdues societats es troben incòmodes amb la situació actual. La violència d’ETA era una raó de pes i justificava no plantejar seriosament un diàleg sobre el “problema basc”. Sense ETA, segurament el pla Ibarretxe s’hagués tramitat, no acceptat, però sí discutit, com l’Estatut. L’abandonament de les armes obligarà ara a discutir el tema, evidentment, no amb ETA, però sí entre les forces democràtiques basques, incloses les que estaven proscrites i les de la resta de l’Estat. El final d’ETA treu el tap de l’ampolla en què estava guardat el vi, i ara caldrà beure.
Paradoxalment, en el cas català ha passat el mateix, però per raons totalment contràries. Durant les últimes dècades del segle, el “problema català”, que mai va tenir una dimensió violenta, estava aparentment encarrilat, doncs, encara que insuficients, s’anaven produint progressos cap a la seva solució. El gradualisme de la CiU de Pujol, el caràcter preponderantment catalanista del PSC i l’actitud positiva, encara que reticent, dels governs de Suárez i de González (fins i tot el primer Govern d’Aznar, recolzat per CiU) permetien pensar que l’ampolla catalana s’aniria omplint a poc a poc, i la major part de la societat catalana estava instal·lada en aquesta creença. Aquesta situació es va truncar brutalment a finals de segle, i després d’uns anys d’enrenou i crispació, el PP amb el seu recurs i el Tribunal Constitucional amb la seva sentència van posar un rígid tap a l’ampolla.
La desaparició d’ETA i el procés que culmina amb la sentència del Tribunal Constitucional posen sobre la taula un debat, democràtic però políticament dur, sobre la reforma de l’Estat. Cal debatre les aspiracions polítiques dels bascos i les econòmiques i polítiques dels catalans. I el debat es planteja en un context en què aquest procés ha produït un augment de l’abertzalisme a Euskadi i de l’independentisme a Catalunya.
A la derrota d’ETA hi ha un cert reconeixement de la realitat. Aquesta derrota no ha de reforçar postures tancades. Al contrari, hauria d’ajudar a corregir la miopia espanyola, perquè aquesta actitud de polítics, jutges i mitjans de comunicació madrilenys és la que més ha contribuït a aquest increment de posicions radicals, encara que pacífiques, en ambdós territoris. És lícit que hi siguin, però un enfrontament entre independentistes d’una banda i espanyolistes unitaris per altra serà molt difícil de conduir a un bon port.
El PP representa la part més tancada de la dreta espanyola, però també a una dreta molt més nombrosa, civilitzada i dialogant. El PSOE té una base majoritària federal, disposada a considerar l’Espanya real, que és l’Espanya plural, encara que també hi hagi reductes recalcitrants. En relació amb el problema català, aquestes dues parts majoritàries d’aquests dos partits han d’establir un diàleg amb les forces polítiques catalanes, agrupades al voltant d’un nucli format per la component no independentista de CiU i l’àmplia majoria catalanista i federalista del PSC. Conec les dificultats. Crec que l’acceptació d’aquest procés serà molt més fàcil a Catalunya que a Espanya. Per això, em preocupa la miopia amb la qual s’analitza el problema en els entorns judicial i mediàtic, àmbits sobre els quals els vots dels ciutadans no poden influir de cap manera.
És la fi del terror, és l’hora de la democràcia, però no és l’hora que tot segueixi igual.
