La resposta ideada per CiU el 2010 a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia va ser concentrar tota la capacitat de mobilització del nacionalisme català sobre un dels aspectes essencials de l’autogovern, el finançament. La intensa campanya d’agitació llançada llavors per CiU sota el lema del concert econòmic, convertida després en programa del seu Govern, arriba aquesta setmana al Parlament, en un debat en què el president Artur Mas intenta aconseguir que la secundin els altres partits. Pretén, simplement, que li donin suport per poder presentar-se amb la seva proposta davant el Govern d’Espanya com a abanderat de tot Catalunya, no només d’un Govern nacionalista.
L’aposta inicial de CiU a favor d’un concert econòmic pactat entre la Generalitat i el Govern d’Espanya, a l’estil del que gaudeixen Navarra i el País Basc, es va transformar aviat en la reclamació d’un pacte fiscal, amb un contingut més aviat difús. CiU diu pacte fiscal a què el Govern d’Espanya accedeixi a la seva reclamació de que la hisenda de la Generalitat assumeixi totes les funcions de la hisenda estatal i la nova fórmula es reguli fora del règim comú de finançament de les comunitats autònomes, el configurat per la LOFCA.
Podria semblar que un objectiu tan transcendental com la millora del finançament de la Generalitat hauria de ser compartit per tots els partits catalans i, atesa la importància de l’assumpte, la lògica més elemental aconsella que aquesta coresponsabilitat bé inclosa en la participació conjunta en l’elaboració de la proposta. Però no ha estat així. A l’inrevés. Des del primer moment, la campanya de CiU va tenir un caràcter intimidatori per als altres partits.
Els qui no se sumen a ella són acusats d’estar en contra de Catalunya. Els nacionalistes ho han dit una i mil vegades des de la tardor de 2010, i l’han amplificat fins a la sacietat la radiotelevisió de la Generalitat i la premsa afí als nacionalistes. En conjunt, són molts decibels. Però, per si algú s’hagués despistat, ho va reiterar el cap de setmana amb totes les seves lletres el secretari d’organització de Convergència, Josep Rull, dirigint-se al segon partit català, el PSC, que es resisteix a posar-se en fila darrere d’Artur Mas. Els socialistes catalans han de resoldre, va dir, “si estan amb Catalunya o amb el PSOE“. Rull dóna per fet que el PSOE està en contra de Catalunya, és clar.
El càlcul que CiU pogués haver fet el 2010 i principis de 2011 sobre la possibilitat real de treure Catalunya del règim comú de finançament autonòmic se’n va estrepitosament a baix quan el PP va obtenir la majoria absoluta de les Corts al novembre de 2011. CiU havia confiat en obtenir a les Corts una posició de frontissa que li atorgués força per negociar amb el futur Govern d’Espanya. No cal dir de treure a Catalunya de la LOFCA no figura en l’agenda recentralitzadora que tan entusiàsticament aplica el Govern del PP.
Però quan la majoria absoluta del PP va trencar aquest somni, CiU no va renunciar a la seva campanya. Va fer el contrari, va elevar el to i va accentuar el caràcter rupturista de la seva proposta. Artur Mas va amenaçar de crear una agència tributària que cobraria tots els impostos, els catalans i els estatals. Aquell coratjós anunci ha estat poc a poc deixat de banda, és de suposar que per evitar seguir fent el ridícul. Però va tenir la virtut de situar les coses en la seva justa perspectiva, que no és altra que la de l’agit-prop.
Com va deixar escrit a la tardor de 2010 l’actual portaveu del Govern català, Francesc Homs, en el llibre en que tracta d’aquest assumpte, CiU concep el concert econòmic com una estació en el trajecte cap a la independència. El previsible rebuig amb què ensopegarà a Madrid serà convertit pels nacionalistes en carbó per alimentar la locomotora de la independència. De moment CiU se les ha arreglat per mantenir aquesta campanya durant més de dos anys, de manera que arribarà fins a 2013, moment en què correspon dur a terme la revisió quinquennal del vigent sistema de finançament autonòmic. I, mentrestant, ha sentenciat que qui no li doni suport està contra Catalunya.
