El concepte de sobirania ha estat i és un dels més discutits en la filosofia política, al dret constitucional i al dret internacional. Cada vegada costa més trobar una versió universal i pacífica d’aquesta categoria teòrica.Una obra recent i documentada (Kelmo-Skinner, Sovereignty in Fragments: The Past, Present and Future of a Contested Concept,Cambridge 2010) exposa de nou l’accidentada història de la idea de sobirania, les seves aplicacions controvertides en els àmbits intern i extern del Estat, la seva instrumentació política i la seva evolució en diferents contextos.
Tan complexa panoràmica suscita molts dubtes sobre la utilitat de fundar en una sobirania original de la nació catalana la reclamació d’un referèndum o consulta popular sobre la definició de les relacions Catalunya-Espanya. Però també les suscita rebutjar la celebració d’aquesta consulta sobre la base de l’afirmació constitucional d’una sobirania reservada al poble espanyol. Més que aclarir els termes del debat, agafar-se al concepte de sobirania incrementa la confusió. La mateixa confusió que un reconegut filòsof del dret, Alf Ross, li va imputar ja fa anys quan escrivia que “amb prou feines hi ha una altra matèria en la que la foscor i la confusió siguin tan grans com en aquesta”.
Partidaris i adversaris de celebrar aquesta consulta haurien esquivar, per tant, la invocació d’una categoria tan problemàtica i concentrar-se, no en una justificació mitjançant doctrines impugnables, sinó en la conveniència democràtica de consultar directament a la ciutadania sobre una qüestió de futur que li fa molt radicalment. Perquè, a hores d’ara i després de tantes voltes i revoltes, costa negar la conveniència d’una manifestació directa de la ciutadania perquè es pronunciï obertament i sense intermediaris sobre la conservació de l’actual statu quo de la relació entre Catalunya i Espanya o, alternativament, sobre la seva eventual modificació. Vaig discutir fa uns anys la utilitat d’una consulta d’aquest tipus amb qui la proposava. Però les circumstàncies d’avui em fan pensar que posar barreres a la possibilitat d’aquesta expressió directa de les preferències ciutadanes no fa més que incrementar la tensió, enquistar el problema i impedir que aflorin dades necessàries per a l’ulterior tractament.
La veritat és que una noció equívoca com la de sobirania permet gestionar tantes i tan discutibles raons per consultar exclusivament als catalans sobre la seva relació amb l’Estat com per sostenir que aquesta consulta s’ha de fer al conjunt dels espanyols. Si és així, la voluntat ciutadana pot expressar-se en forma de referèndum territorial limitat a Catalunya, seguint la porta oberta per la interpretació intel·ligent de la legislació espanyola que proposava el professor Rubio Llorente fa uns mesos. Però també podria manifestar-se en un referèndum d’àmbit estatal que certificaria estadísticament tant l’orientació de l’electorat espanyol com l’orientació de l’electorat català. En ambdós casos tindríem dades indispensables per dissipar d’alguna manera les persistents boires del bizantinisme i del sectarisme que envolten aquest prolongat debat.
Situats en un terreny pura i durament polític, el que convé quiratar ara és el pes dels recursos de què disposa cadascuna de les opcions en debat. Majories ciutadanes correctament registrades, aliances amb col·lectius-clau de la societat, complicitats internacionals més o menys explícites i també arguments jurídics sempre interpretables: és la suma de tot això i no únicament un sol factor el que serveix per armar la defensa de les respectives posicions .
A aquest inventari de recursos cal sumar-hi la destresa en el maneig dels temps del procés i en el format dels missatges que s’emeten durant el mateix. Cal reconèixer que no són destreses exhibides amb massa facilitat pels qui en el curs d’aquests últims mesos pretenen dirigir les respectives alternatives. El posen de manifest en l’escena catalana les propostes de resolució parlamentària sobre el dret a decidir, totes elles caracteritzades per una extensió i una prolixitat inadequades al meu entendre per facilitar els punts de trobada i aptes en canvi per fomentar els desacords primmirats sobre els detalls.
En aquesta ocasió i en tantes altres, calibrar recursos, mesurar temps i administrar arguments és d’importància capital en política. Bastant més que intentar embolicar-ho amb l’aurèola d’un concepte tan discutit com el de sobirania, per cridaner i solemne que sigui.
