No és molt freqüent que Europa tingui l’oportunitat d’exercir un paper crucial en l’escenari mundial. Però, en plena campanya dels palestins perquè l’ONU reconegui el seu Estat aquest mes, les dues parts busquen el vot de la UE, que ha descobert que no tenia tanta capacitat d’influència en el procés del Pròxim Orient des dels Acords d’Oslo.
El major problema a què s’enfronten els 27 Estats de la UE és el de presentar un front unit. Hi ha 10 raons perquè es posin d’acord en votar si i mantinguin viva l’estratègia dels dos estats.
La votació fonamental serà a l’Assemblea General, sobre una resolució per elevar la condició de Palestina d’observador a Estat no membre. Els palestins obtindran la majoria, amb tota probabilitat, però l’important, més que el resultat, és el marge i la distribució dels vots. El Govern israelià està exercint fortes pressions, i l’OAP, incapaç de controlar la situació sobre el terreny, confia a obtenir certa recompensa diplomàtica per la seva constant fe en la solució de dos Estats. En aquest estira i arronsa, els europeus es troben en la posició gens habitual de ser els més cobejats.
La primera raó per la qual els Vint de la UE han de votar si és que la resolució de l’ONU és un intent de mantenir viva la solució de dos Estats. Aquesta estratègia està en perill per la contínua expansió dels assentaments israelians als territoris ocupats i la convicció de Netanyahu que cal acceptar que el conflicte és “irresoluble”. Per tant, la votació no és una distracció sense importància, sinó una reafirmació de que el procés de pau té sentit.
La segona raó és que els europeus ja han invertit molt en aquesta solució de dos Estats, inclosos els 1.000 milions d’euros anuals d’ajuda a la construcció d’un Estat palestí. Una vegada més, el sí és la reafirmació de que el projecte val la pena i pot tenir èxit.
La tercera raó és senzillament la necessitat de reaccionar de manera positiva davant els avenços aconseguits per Mahmud Abbas en la construcció del seu Estat. No fer-ho seria negar-se a reconèixer formalment fins on han arribat els palestins.
La quarta raó té a veure amb la primavera àrab. Tot el que no sigui un sí podria justificar que tant els Governs postrevolucionaris com els règims àrabs conservadors acusessin als europeus d’emprar un doble tracte, de no donar suport als drets dels palestins mentre els defensen en altres països.
A més, el sí concilia els interessos amb els valors europeus (la cinquena raó), ja que reordena les relacions regionals. Els interessos d’Europa -entre d’altres, la prevenció del terrorisme gihadista, la contenció de l’Iran, la seguretat del proveïment d’energia i la protecció dels mercats per a les nostres exportacions- es veurien perjudicats si es projectés una imatge d’hipocresia a propòsit del conflicte Israel / Palestina.
Malgrat la preocupació dels atlantistes que un sí pugui danyar les relacions amb EUA, també beneficiaria els interessos de Washington (la sisena raó). EUA no pot votar si per motius interns comprensibles, però, si la UE ho fes, s’enfortiria la posició dels EUA a l’hora de tractar amb Israel.
Les raons setena i vuitena estan relacionades amb Israel. Les seves objeccions a la votació -que és unilateral i viola acords anteriors- no se sostenen, i no són motiu perquè Europa no voti si. És cert que la votació donaria als palestins unes opcions de negociació que ara estan tancades, però, també podria ajudar a l’Estat jueu. Els passos per reconèixer l’Estat palestí dins de les fronteres de 1967 reforçarien la legitimitat de la pròpia existència d’Israel.
Malgrat els temors israelians, no significaria facilitar el camí perquè Palestina presenti un recurs davant el Tribunal Penal Internacional, i potser donaria a Europa marge per negociar amb els palestins amb la finalitat que no emprenguin la via del TPI durant un període substancial, de manera que es trauria ferro a aquest escabrós tema.
La novena raó per al sí és que no augmentaria les possibilitats de violència palestina. El sentiment de fracàs i la influència de la primavera àrab, sí que podria desencadenar una “tercera Intifada”. Les autoritats palestines, comprimides entre Israel i l’estimulant imatge de les revoltes televisades, necessiten veure senyals de progrés per impedir que les frustracions derivin en violència. El suport europeu al seu Estat seria una poderosa mostra pública de què és possible avançar.
Finalment, un sí a l’ONU no implica el reconeixement bilateral de Palestina. El que es vota és elevar la representació a l’ONU, el reconeixement només el poden atorgar els Estats a títol individual.
Hi ha un 11è motiu. El món ja compta amb suficients exemples de la incapacitat d’Europa per exercir un paper real en l’àmbit internacional. Els optimistes aspiren que, aquesta vegada, els europeus ens sorprenguin a tots, facin el degut i, de passada, s’assegurin un èxit diplomàtic que els és molt necessari.
