Marina Geli: Catalunya-Espanya, ruptura o reforma?

Les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya viuen el seu moment més difícil des de la transició espanyola. Potser el més rellevant sigui que avui hi ha una desafecció ciutadana mútua, com fa ja uns anys va pronosticar el president de la Generalitat José Montilla.

La situació ens obliga a prendre consciència del moment actual per poder establir i liderar en conseqüència un diàleg franc. La majoria de catalans vol que Espanya i Catalunya dialoguin, fins i tot aquells que avui defensen la independència. Espanya ha de propiciar una taula de debat sense apriorismes, però amb rigor i racionalitat.

L’independentisme era minoritari a Catalunya i només comptava amb el suport d’ERC i alguns grups extraparlamentaris. L’acostament de CiU cap a les tesis independentistes dels últims anys és avui l’element més rellevant en la política catalana. Però per interpretar el que està passant a Catalunya, hem de conèixer les circumstàncies que van propiciar la situació actual.

L’Estatut de Catalunya de 2006 va ser un intent de nou pacte amb Espanya, però la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs del PP va minar la confiança entre les dues parts. El model de finançament pactat va arribar tard, el 2009, ja en plena crisi, i es va amortitzar immediatament amb la proposta de pacte fiscal de 2010, lema de la campanya electoral de CiU d’aquell mateix any. Va ser la crònica d’una mort anunciada: la proposta de pacte fiscal es va liquidar en una única reunió entre el president Mas i el president Rajoy. Després dels governs de Maragall i Montilla i la negativa de l’Estat a negociar un nou pacte fiscal, una majoria de catalans va donar per acabada una etapa.

Entre els catalans, hi ha la percepció majoritària que Catalunya està mal finançada i que Espanya l’aboca a un dèficit fiscal que agreuja la crisi econòmica, l’atur i la minva de les seves potencialitats pròpies per tornar a generar creixement i treball.

Paral·lelament, les ingerències i les dificultats del Govern d’Espanya del PP per entendre la singularitat catalana al model educatiu, lingüístic, sanitari o judicial, enforteixen els arguments dels que reclamen respecte a Catalunya per part de l’Estat.

La manifestació de l’11 de setembre a Barcelona va expressar un sentiment afirmatiu a favor de decidir el futur de Catalunya i la seva relació amb Espanya, i segons algunes enquestes, més de la meitat de la població es declara ja a favor de la independència.

La majoria és encara més àmplia -gairebé del 80% en les enquestes i al Parlament- a favor del dret a decidir. Aquesta majoria és plural, interclassista i no només independentista.
El resultat de la votació d’ahir al Congrés dels Diputats evidència més clarament aquesta voluntat del catalanisme polític. Fins i tot més que en la recent votació del Parlament, amb els vots favorables de CiU, ERC, ICV i la CUP i el vot equivalent en blanc de cinc diputats del PSC a una declaració on el diàleg amb Espanya per a una consulta legal no era el tema prioritari.El catalanisme polític actua l-CiU, ERC, PSC, ICV i CUP- comparteix la possibilitat de convocar una consulta a Catalunya. La votació d’ahir al Congrés també va evidenciar que el catalanisme polític -CiU, PSC, ERC i ICV, Carme Chacón a part- vol fer-ho amb un pacte entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya.

Fa mesos que crec que algú a Espanya ha d’assumir el paper que avui exerceix David Cameron al Regne Unit i espero que es trobi entre els líders del PSOE. El primer ministre del Regne Unit va reconèixer amb normalitat política i democràtica una voluntat majoritària de convocar un referèndum acordat, legal i vinculant a Escòcia.

Ningú considera al Regne Unit que Cameron és independentista, i en canvi a Espanya, s’associa el dret a decidir a la independència. Respecto la discrepància de Carme Chacón, però em sorprèn que consideri sinònims consulta i independència.La no acceptació del referèndum augmenta l’independentisme emocional.

Si el PSOE obrís la porta a pactar la consulta, la proposta de reforma federal de la Constitució per articular un nou encaix federatiu singular de Catalunya a Espanya seria escoltada i potser fins i tot majoritària. Crec que si això no passa, la fractura entre Espanya i Catalunya creixerà. La taula de diàleg entre els Governs és urgent, també per abordar un nou model de finançament, un mandat de l’Estatut català de 2006 que obliga a la seva revisió aquest mateix any.

Estem davant d’una nova transició, de model econòmic, social, demogràfic, energètic, però també d’Espanya i Catalunya dins d’Europa. El paper del PSC i del PSOE pot ser la clau. Hem debatre sense ruptura dels dos partits i acordar, com van fer el 1977, els termes del pacte: veu o grup propi del PSC al Congrés encara junts a les eleccions. En aquell moment, el PSOE va assumir el dret a decidir dels pobles d’Espanya.

Espanya, l’esquerra espanyola, ha de proposar en aquesta legislatura una reforma profunda per a Barcelona-Catalunya i permetre la consulta. Reforma o ruptura, el paral·lelisme del PSC i el és similar al de Catalunya i Espanya. Hi ha independentistes a Catalunya disposats a escoltar una model de sobiranies compartides entre Catalunya, Espanya i Europa, però el temps apressa. La majoria vol pacte i diàleg sense ruptura emocional ni comercial.

Público.es