Barcelona va néixer de la mar. Durant segles, el mar ha estat fonamental en la seva història. El comerç marítim, la pesca i les platges contribueixen a la idiosincràsia de la ciutat. Les Drassanes, la Llotja de Mar o el port de la Barceloneta són algunes de les seves senyes d’identitat. Ara, però, un projecte privat convertirà el Port Vell en un espai tancat per a iots de luxe. La ciutadania haurà de prescindir d’una part de la seva vida marítima per al benefici d’uns pocs.
La reforma del Port Vell suposa una privatització d’un espai públic, un lloc de tots passarà a ser d’ús exclusiu. I es farà sense que ningú hagi preguntat als barcelonins si ho volen. Un projecte d’aquesta envergadura hauria requerit d’un major procés participatiu o d’una consulta ciutadana. El port és un espai públic al servei de la ciutadania.
No crec que el luxe i el que comporta sigui el model de ciutat que necessitem. No crec que projectes com aquest tinguin dimensió humana ni serveixin per donar feina ni habitatge. Diuen que el nou port tindrà per a la ciutat un impacte de 650 milions i generarà 400 llocs de treball directes o indirectes. No ho posaré en dubte, però dubto que els bars i comerços tradicionals de la Barceloneta es beneficiïn de la reforma.
El pla em genera dubtes i em preocupa que tingui un impacte social i urbanístic poc sostenible. Comportarà un encariment dels pisos de l’entorn? Els veïns hauran de deixar la casa empesos per l’especulació? Què motiva fer inaccessible al Port Vell que no sigui el garantir una exclusivitat? I amb quina legitimitat pot ésser privat als navegants mitjans i petits l’ús d’aquestes aigües?
L’aprovació del pla coincideix amb la intenció de la UPC de vendre la Facultat de Nàutica per necessitats econòmiques. L’Ajuntament vol que es quedi a la ciutat, però la meva opinió és que el centre no ha de moure’s d’on està, un palauet a Pla de Palau, patrimoni arquitectònic, que és un referent dels estudis nàutics de les comunitats de parla catalana des fa 80 anys. No li veig sentit a desnonar la facultat per uns interessos mercantilistes aliens a la marina ia l’educació.
Vull recordar, finalment, que la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat diu que la ciutadania té dret a un desenvolupament ordenat que garanteixi una relació harmoniosa i a un equilibri entre urbanisme i medi ambient. El compromís i els drets que proclama la Carta són, doncs, clars: respectar el patrimoni arquitectònic, cultural i artístic, però sense perdre el seu sentit històric i ciutadà
