Raimon Obiols: L’apunt del dia/37 (Dos desnonaments i una esquela)
Dos desnonaments i una esquela
24 de febrer de 2023
A una certa edat, quan es multipliquen les baixes al teu voltant, t’acostumes, indefectiblement, al repàs de la pàgina de necrològiques del diari.
Uns esquela, del gener de 2020, em va sobtar i l’he conservat. És una esquela que compleix molt bé el seu paper de recordatori.
Il·lustra, d’una manera espatarrant, el bany de retòrica ampul·losa que ha impregnat el nostre país durant uns anys. Recorda fins a quin punt els valors i les paraules poden empobrir-se.
Fruit d’una càndida confusió, o d’una pura hipocresia d’ escanyapobres, aquesta autoadjudicació de grans virtuts («lluita, persistència, perseverança i coratge», just després d’haver desnonat un parell d’inquilins), és el símbol quintaessenciat d’un determinat desgavell.
No s’han de confondre les grans virtuts amb les petites. Ho va escriure, fa anys, Natalia Ginzburg:
«Pel que fa a l’educació dels nostres fills, crec que no s’han d’ensenyar les petites virtuts, sinó les grans. No l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència pels diners; no la prudència, sinó el coratge i el menyspreu pel perill; no l’astúcia, sinó la sinceritat i l’amor a la veritat; no la diplomàcia, sinó l’amor al proïsme i l’abnegació; no el delit d’èxit, sinó el delit de ser i de saber».
(Natalia Ginzburg, Les petites virtuts).
