No hi ha malenconia més greu que la provocada per l’absència d’un futur amb unes mínimes il·lusions. Pel futur es pot sentir nostàlgia com pel passat. I en aquesta crisi política i econòmica, a més de la pobresa, la desocupació, la corrupció i les humiliacions de la vida laboral, està fent molt de mal la nostàlgia de futur. Sí, el futur ha deixat d’estar al seu lloc. Ja no sembla aquest lloc d’avanç històric disciplinat segons l’imaginar de les diverses mentalitats progressistes. La societat no camina en línia recta. De vegades es queda paralitzada i de vegades fa marxa enrere a causa d’una actualització decidida de la desigualtat i la barbàrie.
Les il·lusions revolucionàries es van atrevir a profetitzar un futur utòpic.El temor del poder capitalista a les mobilitzacions obreres va buscar un pacte de convivència en l’Estat del benestar. Durant el temps de la revolució o dels equilibris socials va ser lògic pensar en el demà com una versió perpètuament millorada de l’avui. Encara que els dies arribessin plens de dificultats i sacrificis, els pares treballaven amb el dret a pensar que els seus fills viurien millor que ells. Aquesta idea no pot sostenir-se ara a la lucidesa. Queda reduïda -per a qui vulgui abandonar el tedi i la fatalitat- a l’esfera de les conviccions ètiques, com un valor polític de compromís social.
L’historiador Josep Fontana ha publicat El futur és un país estrany (Edicions de Passat i Present, 2013), un llibre en el qual reflexiona sobre la crisi social de començaments del segle XXI. El panorama sembla propi d’una novel·la de terror. Però no hi ha cap voluntat catastrofista a la meditació argumentada de l’historiador. Les dades minucioses, els documents de primera mà, els informes institucionals i les opinions de molts economistes, periodistes, historiadors, sociòlegs i polítics confirmen la realitat desoladora d’un món en què les elits econòmiques han aconseguit imposar la lògica de la desigualtat. Des de la perspectiva dels esdeveniments actuals, el futur ens destitueix com a ciutadans i ens converteix en material de persecució implacable. Més atur, més pobresa, menys drets, més impunitat per al tron dels especuladors i una liquidació real de la democràcia. Aquest és l’horitzó.
El desmantellament de l’Estat i la privatització de la sanitat i l’educació pública s’acceleren en aquesta lògica. Però hi ha un fenomen anterior que no convé oblidar perquè està a l’arrel del ciutadà destituït: la privatització de la política. Les decisions que han permès posar les lleis socials al servei del poder financer i de l’empobriment dels ciutadans provenen d’una calculada privatització de la política. Els lobbyists inverteixen centenars de milions a comprar polític s i en imposar decisions que marquen el tracte als bancs i als grans empresaris, la degradació de les condicions laborals, la conversió en negocis privats del que pertanyia al servei públic i la manca de límits per les agressions ecològiques.
A la privatització de la política pertany també l’alarmant manca de preparació i el baix nivell intel·lectual de molts responsables públics. Dan Quayle, tot un vicepresident nord-americà, va ser incapaç de lletrejar la paraula “patata”. Només cal llegir un diari per constatar l’alt percentatge de cretins que representen a l’Estat. Semblen ximples o poetes platònics. No importa que facin el ridícul. Millor si són pàmfils, perquè així desacrediten la política i compleixen sense interferències l’alè dels seus déus.
De poc serviran les protestes i les noves formes de rebel·lia si no aconsegueixen nacionalitzar de nou la política per tornar-la als ciutadans. Josep Fontana, historiador admirable i rigorós, no fa profecies, però comprova que la força major del capitalisme és la seva apropiació de la política i conclou que “la situació només pot ser modificada o corregida mitjançant una acció política”.
Defensar una societat més justa significa recordar que els drets són la conseqüència de la lluita. Sense acció sindical no s’hagués aconseguit mai a Europa la dignitat laboral que ara es perd. Però convé recordar que els triomfs de la lluita obrera van necessitar una via política per intervenir en les institucions. Menysprear la política o caure en el parany de donar suport a partits que porten dècades al servei dels poders financers suposarà fer del futur no ja un país estrany, sinó un planeta inhabitable.
Els “lobbyists inverteixen centenars de milions a comprar polítics i en imposar decisions”.
Els que no sabem no podem ser tant pessimistes. Sortiran nous polítics que no es deixaran comprar. Això no és possible? Aleshores cal pensar que la humanitat és així; i malgrat tot va ser capaç d’arribar a crear una societat d’una certa igualtat i un cert estat de benestar el que ara estem perdent!
En quant de temps la política reeixirà a suplantar la privatització constatada? És la única incognita.