Em va sorprendre l’article que Jordi Barbeta va escriure diumenge a La Vanguardia sota el títol Cal renunciar al nacionalisme. És el cap de la secció política del diari i té bones fonts. Vaig veure de seguida que estàvem en el tràngol d’abandonar un concepte que ha alimentat la política catalana durant la llarga etapa de Jordi Pujol. El nacionalisme agonitza i ha arribat el sobiranisme que conduirà a la independència.
Està escrit en moltes parts la definició que Jordi Pujol feia de la seva identitat política. A mi m’ho va dir més d’una vegada: “Jo sóc un nacionalista català”. És més, en diverses ocasions em va convidar a que em sumés a la causa nacionalista. I sempre li responia que no era ni pensava ser nacionalista. És clar, em responia, és que tu ets un internacionalista.
El fet és que Barbeta ens diu que si “realment interessa que el procés sobiranista català tingui caràcter inclusiu i integrador i que la Unió Europea observi el fenomen amb més simpatia de la que ha demostrat fins ara, resultaria molt convenient que els partits defensors del dret a decidir celebressin una convenció perquè renunciessin explícitament al nacionalisme”. Déu n’hi do.
El catalanisme polític va cometre un error immens, ens explica ara Barbeta, assumint en el seu argot l’oxímoron de nacionalisme català. Entenc, per tant, que en sectors de CiU destorba aquesta paraula que a Europa ha quedat associada amb les més grans vileses comeses en el segle XX.
Ernest Lluch em comentava que el principal error polític que va cometre Jordi Pujol va ser el de passar a denominar-nacionalista i no actuar des dels conceptes clàssics del catalanisme polític català que, des Valentí Almirall fins el mateix Jordi Pujol, consistia en demanar més autogovern per a Catalunya i participar en la modernització d’Espanya.
En una de les reunions bianuals que van celebrar François Mitterrand i Helmut Kohl, la qual commemorava un dels aniversaris de la batalla de Verdun, tots dos van dir que el nacionalisme significava la guerra. El mateix van proclamar aquest any 2013 la cancellera Angela Merkel i el president François Hollande en les celebracions del 50 aniversari del Pacte de l’Elisi. Constava en l’últim paràgraf de la declaració conjunta.
En la cèlebre visita que Albert Einstein va fer a Barcelona el 1923 es va reunir amb personalitats polítiques i acadèmiques catalanes. Va establir una especial complicitat amb Rafael Campalans que es definia com a socialista i nacionalista. El savi i premi Nobel alemany li va dir que no s’associés amb aquesta paraula. Li preguntava a Campalans per què es declarava socialista i nacionalista. “Això no lliga!”, Li va dir. Després, segons va escriure el propi Campalans, “captar els matisos més subtils i fràgils de la vida catalana” i va justificar “la paradoxa”. “Però això no és nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d’aquest nom funest”, va declarar.
Paraules noves van donant sentit a les noves realitats. El nacionalisme com a denominació política a Catalunya està de capa caiguda. Barbeta li ha practicat els últims ritus. Dret a decidir, sobiranisme, estat propi i independència ho han substituït.
Entenc les explicacions constants de Jordi Pujol per explicar-nos que el que havia protagonitzat durant 23 anys era una careta política per guanyar eleccions. Ara ell mateix ha deixat de parlar de nacionalisme i s’ha convertit en un defensor de la independència. Amb tots els matisos que ell sap introduir pensant en el tribunal de la història. Les coses que cal veure en la vida política dels pobles.
Foixblog, bloc de Lluís Foix
Molt be com sempre Lluis Foix. Només que, al meu parer, encara hi ha dos arguments més: el primer potser ja hi és implícitament en el text, el podriem enunciar dient que el desprestigi del mot nacionalisme està justificat no tan sols per la història dels moviments que se n’han reclamat, sinó també perquè és anti liberal, posa la nació per davant dels individus i exigeix a aquests darrers un mínim d’adhesió a la nació, això el converteix en pre-totalitari. I el segon és d’ordre més pràctic i casolà: tenyir el catalanisme nominalment de nacionalisme ha donat peu a la percepció que, a Espanya, els nacionalismes son “perifèrics” i això ha dificultat enormement la identificació del potent nacionalisme espanyol.