La Unió Europea va donar els seus primers passos en els temps més contundents de la guerra freda. L’esquerra europea occidental no va arribar a acceptar aquella iniciativa que ha donat tants i tan bons resultats perquè representava una consecució de la democràcia cristiana primer i de la socialdemocràcia després. Era un invent burgès que no mereixia ser considerat perquè era una antítesi del socialisme real que s’inspirava en Moscou.
Es coneixia a Europa, en l’argot progressista de l’època, com l’Europa dels mercaders que només buscaven fer fructificar el capital. La veritat és que a l’entrar en el nou mil·lenni tots aquells països que havien quedat exclosos de l’Europa social i de mercat es troben avui en les institucions bàsiques europees, des dels països bàltics fins a Hongria, passant per Eslovàquia i Polònia. Ningú se’n vol anar d’Europa i la euroescèptica Gran Bretanya és l’únic que es qüestiona si l’euro sobreviurà o no a aquesta crisi. Tots els estats balcànics truquen a la porta.
La crisi que espanta a molts ha penetrat també en les ments de més de 500 milions d’europeus que semblem víctimes del complot de la por. Por al que pot passar demà, por de no tenir feina, por a que els bancs entrin en fallida, por a la falta de seguretat, por a l’estranger, por a la por.
Es sol dir que hi ha falta de lideratge. Pot ser. El que trobo més a faltar és la manca d’idees, de discursos, d’actituds per donar respostes possibles als problemes del moment. Estem subjectes al discurs dels comptables, de les agències de qualificació de riscos, dels tipus d’interès, dels diferencials del deute, del dèficit, dels rescats, de la liquiditat i de tants conceptes que s’acosten més a les preocupacions que pot tenir un botiguer en acabar la jornada que a l’altura de mires i visió que se li suposa a qui té el privilegi i la responsabilitat de governar.
Europa no pot ni ha de ser el territori de mercaders i especuladors. Europa és un projecte polític de gran envergadura, el més important i amb més èxit durant segles, que no pot caure en l’àmbit d’analistes sense altra experiència que furgar en els balanços dels estats.
Aquests agents sense presència, no sabem ni davant de qui són responsables, ordeixen el complot de la por convertint a milions de persones en possibles exclosos i marginats del sistema sense moltes possibilitats de tornar-se a integrar una vegada que han estat expulsats. Em quedo amb una frase de Bauman quan diu que “l’experiència quotidiana confirma obstinadament que els principis morals són cada vegada menys vinculants, cosa que resulta alarmant”. O apartem als comptables de l’escenari o acabarem com a víctimes dels números que sepultaran les idees i els discursos polítics. Oblidarem a les persones.
Molt d’acord amb Lluís Foix, no és només un problema financer, econòmic. Sinó un canvi cultural i de paradigma, deia un conferenciant que hem de passar de Pitagòres a Aristòtil, dels números, als conceptes. Política, amb majúscula!
Tant com s’ha escrit , parlat i debatut , per intentar trobar solucions per sortir de la crisi que el capitalisme gestionat per la banca ens a sotmès , en cap moment , ningú , a plantejat la reducció de beneficis que representa l’abaratiment del temps facturat com a ma d’obra , posant un topall màxim de 25€ l’hora , sense cap necessitat de reduir despeses salarials; aquesta mesura comportaria estalvi , i abaratiment en la producció de materials , que al mateix temps també reduiria el valor total dels pressupostos , provocant de ben segur la recuperació de l’activitat industrial i comercial.
Màrius Viella La Bisbal d’Empordà 29-X-2011