Les retallades pressupostàries i de drets socials arriben al llenguatge polític. Hi ha termes que es minimitzen o desapareixen mentre altres reprenen presència i actualitat. Ciutat és un que tendeix a diluir-se, a transformar-se en simple contenidor de problemes i conflictes socials. Fixeu-vos en Barcelona. La ciutat dels prodigis, capaç d’inventar un Eixample que va facilitar la revolució industrial o uns Jocs Olímpics que servien d’excusa per finalitzar la modernitat a la fi del segle XX, ha quedat socarrimada per imatges de contenidors en flames o nous formats de barraquisme urbà. La ciutat ha estat sempre escenari del conflicte social. L’espai públic ha estat una mena d’àgora on la diversitat es troba, s’interpel·la i, en certa manera, negocia quotes de poder i representativitat. Però en el que alguns anomenen relat de ciutat hi ha una premissa que mai hauríem d’oblidar: la capacitat de fer front als reptes que el món li planteja. L’absència de relat significa no trobar la manera d’afrontar amb esperança el futur, deixar de ser ciutat per esdevenir un mer espai urbanitzat, un contenidor de problemes globals.
El segle de les ciutats, com alguns ho batejaven, continua sent, paradoxalment, el temps dels Estats. Ni l’Europa actual, incapaç de dibuixar un projecte global i compartit, ni el paper de les ciutats i els seus governs locals són prou contrapès al rol dels Estats nació. Fins i tot a Catalunya sembla impossible construir cap relat que no passi per dotar-se d’un Estat propi. Les lògiques i dinàmiques del primer món exigeixen millorar i augmentar la governança en ambdós extrems: estructures supranacionals capaços d’enfrontar-se a la dictadura -el terme no és exagerat- del capitalisme financer i els governs locals forts i amb projectes sòlids que permetin convertir les ciutats en subjectes polítics actius, capaços d’inserir en les lògiques econòmiques globals i guanyar el combat de la justícia social. Una cosa que a Barcelona hem sabut fer durant tants anys.
Perquè les ciutats siguin la solució i no el problema són exigibles més competències i més recursos. Els governs locals, al seu torn, han de reorientar les seves estratègies. En primer lloc, la inversió ha de saltar de la pedra al capital humà: és moment d’invertir en educació, investigació, desenvolupament, cultura i creativitat. El centre d’atenció, avui, és la millora de les competències de la ciutadania, no l’embelliment o la transformació física. En segon lloc, constatar que ciutat no és igual a municipi, és a dir, l’entorn urbà en què els ciutadans resolen les seves necessitats bàsiques està conformat per diversos municipis. De la mateixa manera que Europa haurà de quedar-se amb una part cada vegada més important de la sobirania estatal, les autoritats municipals han de cedir competències i capacitat planificadora als governs metropolitans: el municipi gestiona competències, la ciutat defineix i lidera un projecte urbà. El tercer i últim element, mantenir i millorar el salari indirecte, el conjunt de prestacions i serveis públics de què gaudeixen els ciutadans. L’Estat de benestar s’ha caracteritzat per una redistribució de la riquesa a través de la prestació de serveis públics bàsics, la ciutat complementa aquesta funció amb estratègies pròpiament urbanes: eliminació de guetos, qualitat i sostenibilitat de l’espai públic, mobilitat i transport públic, polítiques d’habitatge, interculturalitat … Polítiques que omplen de sentit el dret a la ciutat, el dret a viure, participar i formar part d’un entorn d’escala humana.
Fer front a les perversions d’un estadi avançat de capitalisme que posa en risc la sostenibilitat econòmica, social, ambiental i cultural de la societat és el repte del món globalitzat. Si es vol triomfar, una recepta d’èxit: més ciutat i més Europa.
