Davant les eleccions al Parlament Europeu han proliferat a Catalunya les veus que redueixen el que està en joc el vigent plet entre Catalunya i Espanya. Ens comptem entre els que pensen que és imprescindible la palanca unitària del catalanisme, en la seva pluralitat, per treure al Govern espanyol de la seva encastellament i per situar-lo en la imprescindible lògica del diàleg i del pacte entre un Estat-nació espanyol i una vella nació catalana que perviure a tots els intents d’assimilar i liquidar-la. Però pensem que és una simplificació intentar reduir una cita electoral europea a un mòbil merament nacional. Això és el que denunciem en els nacionalismes d’Estat i en les opcions populistes i antieuropees, que alenteixen l’avanç urgent cap a la unió econòmica i política d’Europa.
L’esquerra europea, social i política, la gent que no es doblega i que no es conforma amb el retorn de la selva per sobre de les teulades estatals, concentra en aquestes eleccions l’esperança de caminar cap a una Europa forta i progressista, capaç d’inaugurar una altra política econòmica i de propiciar una entesa intercontinental que posi en sendera al capital financer. Això està en joc en les eleccions europees, perquè són les úniques que poden donar lloc a un poder democràtic nou i efectiu, capaç de imitar, en el pla global, el camí de la vella, insuficient i moltes vegades claudicant socialdemocràcia estatal, elevant els seus objectius a objectius continentals i globals. Per això, el nostre candidat a la presidència de la Comissió Europea és Martin Schulz.
Això ha d’incloure, naturalment, el combat contra tota opressió, contra tota exclusió o manca de reconeixement, també respecte de les velles nacions amb voluntat de ser com Catalunya. Al nostre entendre, el combat per la llibertat i la justícia és indivisible i no deixa fora cap de les seves facetes, tampoc aquesta.
Respecte d’això, però, més enllà de les desitjables pressions internacionals per l’enteniment, pensem que les coses es juguen, fonamentalment, a casa, en l’encert o desencert amb què moguem les peces de què disposem. I només disposem del que som, de la màxima força que podem reunir. És a dir, de la força de la màxima unitat possible, que no és altra que la unitat del catalanisme, en la seva pluralitat. I aquesta unitat s’expressa avui mitjançant el dret a decidir i mitjançant la majoria parlamentària del 80% que hi ha darrere seu.
A Catalunya, però, es dóna una lamentable superposició de plans. En el pla principal es troba la gran majoria pel dret a decidir, entès tant com una porta cap a la independència, com també una palanca necessària per treure al Govern espanyol de la seva abstracció i portar cap al diàleg i cap a un pacte superador. En un pla superposat, amb vocació hegemònica -i amb possibles riscos de fractura interna-, hi ha l’estratègia independentista, que només és compartida per la meitat de l’opinió pública catalana (segons les enquestes). Aquesta ens sembla més una tàctica partidària que una estratègia nacional. La política catalana està avui atrapada per aquest segon pla, perquè és el que millor interpreta i protagonitza la indignació i el rebuig que va produir en la immensa majoria dels catalans l’increïble viacrucis estatutari.
No és obvi, però, que, només que Rajoy perdi la majoria absoluta, tot pot acabar en un nou i solemne Majestic entre el govern del PP i el govern de CiU? Un escenari al qual arribaria CiU ja alliberada d’ERC, després d’haver aconseguit, de passada, l’autoimmolació del PSC com a alternativa de govern a Catalunya. Alguns aplaudirien aquest Majestic, farts de tanta confusió interessada, especialment perquè suposaria, sens dubte, una versió de l’imprescindible pacte Catalunya-Espanya que mai va haver de ser anul·lat pel “cafè per a tots” i que tampoc ho ha de ser, de nou, per cap “federalisme” que no comporti el reconeixement de la “plurinacionalitat” espanyola. Això és el que sempre va propugnar el socialisme català, encara que l’actual PSC, si no s’esmena, s’haurà aconseguit quedar fora de joc i en greu contradicció amb la immensa majoria a la qual sempre va aspirar a representar.
Mentrestant, no seguirem qualsevol toc a sometent. El pes es mesura en quilograms i la distància en quilòmetres i no a l’inrevés. A les eleccions europees es juga alguna cosa específica i molt important, sobretot per als que més pateixen: avançar o no cap a una Europa democràtica i progressista, capaç de plantar cara davant de la selva financera i els grans depredadors que ens envaeixen, capaç de treballar per una societat i un món diferents, habitables, a la mida humana. El futur de Catalunya dependrà de si som capaços de donar sentit, responsabilitat i sostenibilitat a la societat catalana i europea.
