Quina sorpresa s’ha endut Tata Martino. No sabia que aquí es trobaria amb el periodisme de samarreta, la modalitat que arrasa entre reporters i cronistes esportius i a la qual molt pocs són capaços de sostreure. O ets del Barça o ets del Madrid. I tot el que escriguis, preguntis o comentis comptarà per a la victòria del teu equip i la derrota del contrari.
El periodisme de samarreta va més enllà del periodisme de club o de filiació, perquè ja no se sotmet als interessos, com de vegades passa en aquest ofici, sinó obertament als propis sentiments i idees, i per això és un periodisme d’excepció. El que val per al conjunt de l’ofici, en tant a neutralitat, valors ètics o regles de comprovació, queda en suspens quant entrem en aquesta regió periodística tan peculiar i tan hispànica. En el futbol, cada detall compte per la victòria i, al final, l’únic que compta és la victòria. De manera que no cal desaprofitar energies a l’hora de concedir mèrits o punts a l’adversari. Qualsevol cosa pot influir en una futura victòria de l’equip del periodista de samarreta. Així que poques bromes.
Tata porta poc temps aquí i no sap que aquest tipus de periodisme està molt arrelat i té molta història. Hi ha, per descomptat, excel·lents professionals que compleixen estrictament amb les normes d’equanimitat i equilibri reclamades pel periodisme més exigent. Els que tinc més a prop i als que segueixo ho són, sens dubte. Però el gruix del periodisme esportiu, començant per la premsa especialitzada, és descaradament de samarreta.
Tata Martino és un Rosario perspicaç que ha descobert en poc temps un dels secrets de la nostra vida col·lectiva. Els secrets, ja se sap, estan tan exposats davant els nostres nassos que ja no els veiem. I això és el que ens passa amb el periodisme de samarreta, al que observem, encara, amb una ingènua conformació originada potser per una molt antiga politització del futbol. Ens vam acostumar a que la política influís en el futbol gràcies al fet que el Barça era l’instrument d’identificació i d’integració que no tenia Catalunya durant la dictadura de Franco.
La curiositat de l’època en què ens hem anat endinsant ens la porta la futbolització de la política gràcies al poder i a la influència del periodisme de samarreta. L’ofici ha registrat períodes en què han estat els periodistes polítics els de major influència, en altres han estat els econòmics, i en altres més els dissenyadors, els fotògrafs o els digitals els que se situen al cim de l’hegemonia professional i de la notorietat pública.
Ara el que mana és el periodisme de samarreta. El futbol és un joc de suma zero que a més premia la polarització. Si jo guanyo els tres punts, tu els perds, però en cas d’empat, ens veiem castigats els dos i ens quedarem amb un punt cada un. Traduït a la política, és un joc que radicalitza i premia els extrems i interpreta la realitat en termes binaris i oposats: o amic o enemic, res de terceres vies.
El periodista de samarreta, així que el col·loquen al capdavant d’un informatiu o d’una tertúlia, tracta l’actualitat política com si fos la lliga de futbol. Compta amb que hi ha només dos actors en aquesta pista, el Barça i el Madrid, i lluita per la pilota davant el micròfon, la càmera o l’ordinador amb tant afany com ho fan els jugadors darrere de la pilota. No en perdona ni una.
La politització del futbol permetia concentrar els mals humors i el sectarisme en el partit de diumenge i mantenir per a la resta de la setmana una actitud civilitzada i amistosa amb els conciutadans de l’altre equip. Tot el contrari del que succeeix quan el futbol es projecta sobre la política i sota de la samarreta del club apareix una altra samarreta d’inconfusible reivindicació política. El periodisme esportiu ha resistit al periodisme de samarreta, però tinc dubtes que la política se salvi a hores d’ara dels embats del periodisme de samarreta, dedicat des de primeres hores del matí a ovacionar sense vergonya al partit ideològic al qual pertany.
