Em refereixo ara al polític. Que té el seu origen en els altres terratrèmols: el xoc de les plaques tectòniques en el Pacífic, prop de la costa japonesa, i el canvi històric que s’està produint en els països àrabs. Durarà. Les rèpliques ocuparan els propers mesos, fins a les eleccions franceses i espanyoles, o potser anys: el canvi en què ens trobem compromesos és de mida natural, d’època. De moment, les regionals alemanyes en dos länder han castigat severament a la coalició que governa a Berlín: la CDU d’Angela Merkel ha perdut el feu de Baden-Württemberg, mantingut durant 58 anys, on haurà de cedir el poder a una coalició vermella i verda -de nou, a l’estil de Schroeder–Fischer– i probablement al primer president verd de la història alemanya. Però el retrocés cristià demòcrata, que segueix sent el primer partit en el land, no és en benefici de la socialdemocràcia, sinó obertament dels ecologistes, que es converteixen en la segona força i superen el SPD. Ho prova també que la socialdemocràcia no pugui seguir governant en solitari en l’altre land on hi havia eleccions, Renània-Palatinat, on haurà associar-se amb els reverdits Verds.
Si calia una demostració electoral de pissarra sobre una globalització estretament travada aquí hi ha aquestes eleccions alemanyes, en les que el major factor del canvi ha estat l’accident sofert pels sis reactors de la central de Fukushima. La CDU i els seus candidats eren pronuclears fins fa quatre dies, com ho era la cancellera Merkel: a la vista dels resultats sempre els quedarà el dubte de si la brusquedat de l’aturada nuclear decretada a les poques hores del sisme submarí els ha tret més vots o ha servit de parapet per no perdre’n més encara. L’ex canceller, Helmut Kohl, segur que està dins la primera hipòtesi: a dos dies de la jornada electoral va manifestar públicament la seva oposició a la rectificació nuclear de Merkel.
La crítica de Kohl té molta profunditat, perquè el govern negre i groc està convertint en un mètode la rectificació reluctant: en la política europea, en la seva presència internacional en el món i en la política nuclear. En totes aquestes qüestions de fons estratègiques sempre es produeix una resistència inicial, una rectificació posterior i fins i tot una ulterior matisació. El resultat final és la difuminació de qualsevol posició a favor del perfil merament oportunista i electoralista per part del Govern amb major pes i responsabilitat de lideratge a la Unió Europea.
Coneixem molt bé aquests mètodes en la política espanyola i concretament en la seva aplicació socialdemòcrata. El que condueix a una altra conclusió provisional: la rectificació reluctant, sigui alemanya o sigui espanyola, no té color ideològic.La crisi dels grans partits tampoc: la socialdemocràcia flota a Alemanya perquè està a l’oposició; el mateix que li passa al PP a Espanya. La força de les marees aprofita a les formacions més petites i de falca més recent, sigui el populisme dretà, sigui el conservadorisme verd: vegeu la derrota del partit de Sarkozy a les eleccions cantonals d’ahir a França, en què el Front Nacional de Marine Le pen va obtenir un bon resultat.
I finalment, un corol.lari: poques coses es poden fer davant els grans canvis geològics o geopolítics, però la pitjor de totes és la renúncia a l’acció política a favor de la mera actitud reactiva o el lliurament dels problemes als especialistes. El pànic com a substitut de la bona conducció i de la freda racionalitat amplifica els efectes dels sismes de tot tipus i ens condueix a noves rèpliques, en forma de crisis socials i polítiques, o fins i tot crisis sistèmiques.
En alemanya els politics que no tanquen les nuclears, tanquen amb la seva cursa politica. Merkel, de forma deseperada, pasa de moratoria cinica a aceptar el programa del SPD: tancar les nuclear de forma ràpida i segura. Mentre el SPD reclama referendum. La CDU arriba tard.
Extrany defensant l\’ecocidI: el inmobilisme intelectual, etic, i polític. Parla de la crisis provoca crisis majors? callar desconamina? Qui previament absolt la contaminació radiactiva, modificant els paranys, no s\’intoxica?
Baden Wurttgember van votat a uns verds archiconservadors, en un Lander conservador. La opció dle guantyador era fer coalició amb la CDU. El SPD millora en vots. Sense tenir els archinuclear de fa dos anys (Wolfgang Clement i RWE).