Estem davant d’una aporia. És una paraula professoral, d’origen grec, que significa dificultat per al pas. És el congost que dóna títol a l’últim llibre de Jordi Pujol, El Caminant Davant del congost (El caminante ante el desfiladero en la seva versió castellana). O fins i tot més, perquè al congost hi ha l’esperança que l’estrenyiment acabi amb un punt de llum que permet creuar la serralada. L’aporia és una paradoxa, una contradicció irresoluble. És el carreró sense sortida, el cul-de-sac francès o el català atzucac, paraula d’origen àrab documentada des de 1238 segons Joan Corominas, que s’ha mantingut sobretot en terres valencianes. No hi ha camí per on avançar i l’única via expedita és el retrocés, tornar al passat.
I ara que fem? I ara què fem?, Es va preguntar un dels assistents. El professor Francisco Rubio Llorente va ser qui va donar el diagnòstic. L’eminent constitucionalista té la fórmula jurídica per sortir del pas, però dijous va quedar clar, per si no ho estava prou, que no hi ha govern espanyol ni majoria parlamentària que acceptin la mera hipòtesi de la consulta als catalans sobre el seu futur que Rubio Llorente voldria facilitar. Una part, la catalana ara majoritària, considera que no hi ha solució al conflicte sense consulta als catalans, i l’altra, que qualsevol solució que es pugui trobar ha d’excloure de principi la possibilitat de la consulta, si més no només als catalans. És una aporia.
L’historiador José Álvarez Junco va descriure la situació com dos discursos paral·lels que no acaben de trobar-se i es va quedar curt. Són discursos divergents que van distanciant-se cada vegada més. El debat que ens ocupa es va celebrar amb dos fons que inquieten, cadascuna a un costat diferent: la reforma de l’educació i de la immersió lingüística que proposa el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, i la negociació entre CiU i Esquerra per a la investidura i el govern. És a dir, dues línies divergents, que a més es retroalimenten.
La iniciativa de Wert eclipsa el debat sobre el significat dels resultats electorals per al nacionalisme, revigoritza a un president Mas afectat per l’incompliment de les seves altíssimes expectatives i confirma al bloc sobiranista en la necessitat de fer pinya al voltant del Govern. Només des del punt de vista de la correlació de forces, Artur Mas té ara al seu costat a 107 diputats catalans, mentre que Wert en té 28. El pacte d’investidura entre CiU i ERC, que inclou el compromís de tenir-ho tot a punt per a la consulta al gener de 2014, produeix l’efecte contrari a les files del PP i en bona part del PSOE.
Espanya no és la FAES. Catalunya tampoc és Convergència. Tots d’acord en ambdues qüestions, després de no poc tràfec conceptual, habitual en aquests casos, sobre el significat dels pronoms: nosaltres, vosaltres, ells, sobre les identitats col·lectives i el dret a prendre la paraula en nom de, o sobre la veu col·lectiva i intemporal que permet que algú parli en nom dels catalans de 1640 o de 1714 o dels espanyols de 1492 o de 1812. Aquestes identificacions essencialistes, en què incorren amb molta facilitat els nacionalistes de més llarg alè, no són gratuïtes i fan un bon servei a l’hora d’agrupar adhesions i separar el gra de la palla, és a dir, els tebis i els crítics dels entusiastes i creients.
Però el pitjor que tenen és que hi ha un moment, com l’actual, en què s’acosten perillosament a una veritat política: entre les idees de la FAES sobre Espanya i els projectes d’independència del sobiranisme català queda molt poc espai o no queda res. Així ho percep Jordi Pujol: la FAES no és Espanya però és qui té a Espanya. Li faltava dir, però se l’entenia perfectament: i no vostès els socialistes. I així ho percep el PP, que tampoc veu per cap costat altre projecte per a Catalunya que no sigui, en el millor dels casos, deixar les coses com estan o, en el pitjor, recuperar competències centrals com vol Wert.
Tot això va quedar demostrat en el debat, en totes i cadascuna de les taules sobre economia, llengua i política, i també en el diàleg entre Pujol i González. L’únic punt d’acord sense fissures és que cal seguir parlant. Tota solució, si de cas hi ha solució, passa pel diàleg i el pacte. Fins i tot la pitjor solució, també aquesta passa pel diàleg. No pot haver-hi ni tan sols independència si no hi ha finalment diàleg i pacte amb Espanya.
Hi ha una altra paradoxa, un altre atzucac, en la qüestió del pacte. S’entén que Catalunya ha rebut des de les institucions de l’Estat tres negatives contundents a les seves propostes: no a l’Estatut del 2006 tal com va ser aprovat per les Corts i pels catalans, no al pacte fiscal que compta amb una majoria social i política, i no al dret a decidir que ara ha polaritzat les eleccions catalanes. Aquesta triple i gradual negativa suscita dos interrogants de molt diferent ordre. Algú té una proposta interessant per Catalunya o només hi ha una màquina que diu no a tot? Com poden esperar els nacionalistes catalans que el Govern espanyol parli i al final pacti el més, la independència, sinó hi ha disposició per parlar i pactar per menys?
L’optimisme antropològic no va clausurar el seu cicle amb Zapatero. N’hi ha en els dos camps polaritzats, al sobiranisme o independentisme i en l’immobilisme o regressisme espanyolista. Però el comú dels polítics, empresaris i intel·lectuals que van assistir al debat viuen l’aporia com el que és, una angoixant paradoxa o un nus gordià que només restituirà la determinació i el coratge dels gegants polítics. Potser fossin aquestes virtuts heroiques, avui tan absents, les que van permetre l’èxit de la Transició.
Hi havia Pujol i González per evocar els vells bons temps en què hi havia confiança, projecte comú i connexió emocional, objectes tots ells avui absents segons la cartesiana descripció del president Mas. Però també hi havia líders capaços de convèncer en lloc de vèncer i enderrocar l’adversari, com ho van ser Pujol i González. Cal esperar que apareguin uns nous gegants que ens ajudin a passar el congost?
El temps juga a favor de la divergència, però el resultat de les eleccions catalanes i la fragilitat de la nova majoria de Govern donaran un petit respir, una finestra d’un o dos anys. Des de Barcelona està molt clar qui ha de moure fitxa. Després de tres negatives a les propostes que van sortir de Catalunya toca fer propostes constructives des del Govern d’Espanya. Si el que entra a la finestra d’oportunitat està en la línia de Wert, en les pròximes eleccions, en dos anys potser, hi haurà una major polarització i potser les majories sobiranistes s’eixamplin i radicalitzin.
No és el cas de la proposta de reforma federal de la Constitució d’Alfredo Pérez Rubalcaba, malgrat la seva explícita exclusió del dret a decidir. No val ara la resposta estereotipada de cert sobiranisme: a bones hores, mànigues verdes. És a dir, ja és tard. Josep Anton Duran i Lleida va ser explícit. Millor tard que mai. No sé si és tard, però és imprescindible dialogar.
Artur Mas fa veure que els resultats electorals del 25-N no han canviat res en el seu full de ruta. Però no és així. No té una legislatura sencera davant seu. No ha aconseguit el plebiscit personal al seu pla i a la seva negociació de tu a tu amb Rajoy, des d’una majoria absoluta enfront d’una altra majoria absoluta. La pluralitat de les urnes, lluny del plebiscit, és un mandat als polítics perquè facin política, és a dir, que parlin, que dialoguin, que pactin. I també, per tant, que es donin una segona oportunitat. Que obrin de nou les portes que havien donat per tancades per sempre. Que no menyspreïn les propostes federalistes. No es converteix el carreró sense sortida en un congost fins que no s’aconsegueix trobar el pas que s’obre al nou paisatge. I això requereix constància, paciència, obstinació fins i tot.
(Aquest article es va publicar el diumenge al suplement especial sobre el debat Cataluanya-Espanya celebrat el dijous 13 de desembre al MACBA de Barcelona, del qual Joaquín Prieto va rendir compte en aquesta crònica).
Bloc de Lluís Bassets a El País
