Miquel Casablancas va ser un dels fundadors del Moviment Socialista de Catalunya, creat a l’exili i a l’interior, el 1945, per gent que no dubtaven de la seva identitat política i tenien, en canvi, molt presents les dures lliçons de la seva divisió i de la derrota de la Guerra Civil. Reunia a homes del POUM, d’ERC, de la CNT i a socialistes disconformes amb el comunisme estalinista adoptat pel PSUC. L’obrer Casablancas va morir fa 30 anys, però no té encara pàgina pròpia en aquesta Wikipedia que ha aconseguit que els seus buits també siguin font d’informació. La que sí recorda l’obrer Casablancas és una joia cultural del districte barceloní de Sant Andreu, el premi d’arts plàstiques que des de fa 30 anys porta el seu nom.
El Casablancas surt baratíssim, a molta distància d’aquesta xifra màgica que la setmana passada va saltar als titulars i és la mateixa que ha costat netejar la plaça de Catalunya després de l’acampada i la que el Govern espanyol s’ha gastat (dues vegades) a canviar els senyals dels límits de velocitat. Per molt menys, el premi Casablancas fa la seva feina any rere any i reuneix una col·lecció pública d’art contemporani. Quan Casablancas va morir el 1981, any significatiu en tantes coses, va començar el seu recorregut. Un altre obrer i líder històric del PSC barceloní, a Josep Moratalla, regidor llavors del districte, va aconseguir després que el premi, destinat a pintors aficionats, passés al districte. Aquest home és el rostre en si mateix d’un mapa de la història del segle XX, presideix cada any la cerimònia de proclamació. És un premi destinat ni més ni menys que a l’art contemporani, aquestes pràctiques artístiques radicalment relacionades amb els indicis de la veritat que, sovint, són acusades d’incomprensibles. La veritat, en l’art com en tot, és dura de pelar. Però només als artistes, curiosament, se’ls exigeix més que l’exposin amb senzillesa. Josep Moratalla, amb la seva cara de pòquer històric que ha vist de tot, sembla disposat a seguir apostant per la veritat de l’art.
Em vaig fixar en ell una llarga estona en el lliurament dels premis d’aquest any, que han recaigut en Gabriel Steegmann i Tamara Kuselmann, un brasiler i una argentina establerts a Barcelona. Estàvem en els extraordinaris espais de l’antiga Fabra & Coats, que han de ser destinats a tallers de creació. Josep Moratalla no va dubtar ni un moment a proclamar la necessitat del premi Miquel Casablancas, pel record del seu amic i pel que el concurs ha generat en l’àmbit de l’art contemporani espanyol. Els dos poetes d’Edicions Vinoamargo anaven dient els seus versos i el senyor Moratalla assentia. A la sala del costat, es mostraven, només aquell dia, els projectes finalistes dels més de 300 presentats. Al voltant del vell socialista, l’escena artística barcelonina jove també assentia. Una mica estrany de veure, el passat i el present units en una certa veritat.
Davant aquest canvi de cicle polític, potser no és ociós assenyalar el que funciona. Això de Sant Andreu és important. Dels seus moltes fases, les més sensibles són les recents. El 2000, l’artista Francesc Ruiz i la gestora cultural Esther Doblas refundar una convocatòria que havia quedat rància i la van centrar en l’art jove. En Manuel Borja-Vilell, llavors director del Macba, que gairebé mai surt per anar a inauguracions, es va desplaçar a Sant Andreu el 2003 i una de les obres guanyadores, Acciones en casa, de David Bestué i Marc Vives, es troba avui en la col·lecció del Reina Sofia. També aquell any es va posar en marxa el programa Pinotxo, pel qual uns pisos buits del districte van ser destinats a residència d’artistes i gràcies al qual, el 2010, per només 7.000 euros, s’han produït tres projectes. Així, el premi Miquel Casablancas és avui una iniciativa imprescindible per descobrir nous talents.
El 2008 es van fer càrrec del premi David Armengol, Amanda Cuesta i Jordi Pi, que han aconseguit donar més visibilitat encara al concurs i a la seva cada vegada major envergadura entre els joves artistes, en presentar als guanyadors de cada any amb una festa, austera i eficaç, als locals de l’antiga Fabra & Coats.
Cal confiar que el nou equip de l’Icub s’adoni que la ciutat té a Sant Andreu una joia que no ha de desatendre, sinó, al contrari, potenciar. El premi Miquel Casablancas demana i a de mirar cap a fora i establir xarxes internacionals, ara que ha aconseguit fer-se un lloc indiscutit aquí.
