Estem, una vegada més, davant el problema endèmic espanyol de l’estructura territorial de l’Estat, que rebrota cada vegada que Espanya recupera la llibertat (així, quan es va proclamar la segona república i a començaments de la transició). Aquest problema es concreta en l’exigència d’un repartiment més gran del poder polític, avui concentrat en mans d’un nucli político-financer-funcionarial-mediàtic ubicat a Madrid i que, amb diferents encarnacions, fa segles que està assentat sobre l’Estat (Azaña), al qual considera com una propietat privada (Ortega) o com una societat de socors mutus (Luis Araquistáin). El fracàs irreversible experimentat en la conformació d’Espanya com un Estat nació unitari i centralista (mai no ha aconseguit la unitat de caixa ni la unitat de dret civil, aspectes molt més que simbòlics) ha deixat la porta oberta a la confrontació que sempre comporta la lluita per la distribució del poder. Una confrontació que -com passa amb tot enfrontament des que el món és món- només cessa de dues maneres: o mitjançant el pacte entre les parts enfrontades o per la força exercida per una d’elles sobre l’altra. I com que aquesta última sortida és avui afortunadament inviable en el nostre àmbit, només ens queda la primera, és a dir, el pacte.
Aquest pacte s’ha de concretar, necessàriament, en una reforma constitucional, ja que la Constitució no és en si mateixa més que un pacte social originari, un contracte. Cosa que no ha d’estranyar, ja que en la tradició jurídica romana tot contracte és llei, fins i tot els contractes privats, els quals es consideren lex privata. I, com a tal pacte, s’ha d’assolir en llibertat, la qual cosa significa que ha de ser acceptat per les parts enfrontades segons les regles bàsiques de la democràcia, és a dir, ha de ser ratificat per cadascuna d’elles mitjançant referèndum o consulta. Abans d’arribar a aquesta ratificació democràtica, la gestació d’un pacte exigeix unes pautes de conducta que s’inscriuen en les regles bàsiques de la bona fe contractual. La iniciativa ha de ser conjunta; cal prescindir de la constant al·legació de greuges passats; no s’ha d’insistir en l’obsessiva recerca d’un culpable; no s’ha de discutir sobre sentiments o volences; cal concretar les diferències en qüestions concretes, i reduir-les en la mesura que es pugui a magnituds quantificables; cal estar disposat a cedir en alguna cosa i tenir clar allò en què l’altra part no pot cedir mai, perquè seria tant com negar-se a si mateixa; i és precís tenir clar que sempre hi ha algun punt irresoluble amb què s’haurà de conviure.
Passant al problema espanyol concret, el primer que s’ha de veure clar és precisament allò en què cada part no pot cedir. Així, des de Catalunya no es pot prescindir d’una consulta, i des d’Espanya no es pot acceptar una fórmula confederal. Dit això, es pot aventurar un guió dels temes a què s’hauria de cenyir el pacte. En primer lloc, hauria de reconèixer la singularitat de Catalunya mitjançant una disposició addicional que “empari i respecti” els seus drets històrics, atribuint-li competències exclusives en llengua pròpia, ensenyament i cultura. I, en segon terme, hauria d’incloure, amb abast general, aquests punts: 1) Una reforma del Senat -molt més reduït en la seva composició- que li atribueixi l’aprovació definitiva de les lleis de l’Estat que afectin les comunitats autònomes, així com dels nomenaments -prèvia compareixença dels interessats- per als alts tribunals i organismes de l’Estat (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, CGPJ, CNMV, etcètera). 2) Una distribució de competències clara, que elimini en la mesura que es pugui les compartides. 3) La fixació d’un límit a l’aportació de les comunitats autònomes al fons de solidaritat, mitjançant la implantació efectiva del principi d’ordinalitat o l’establiment d’un altre mètode adequat. 4) L’atribució a les comunitats autònomes de la competència de convocar referèndums consultius al seu territori.
Seria simètric o asimètric el sistema federal resultant d’aquesta reforma? Seria simètric pel que fa a la relació de les diferents comunitats autònomes amb l’Estat -no hi hauria diferències en el seu estatus-, i seria asimètric pel que fa a les competències respectives atribuïdes a aquestes. En realitat, l’efecte fonamental de la reforma seria desplaçar al Senat -com a cambra territorial- l’exercici de bona part del poder polític de l’Estat, arrencant-lo de les mans dels qui avui el detenen de fet. D’aquí la duríssima resistència que provoca una reforma d’aquestes característiques. No parlem de banderes i himnes. Toquem el poder, a la vora del qual floreixen vides i hisendes.
Acabo. Assolir un pacte pot ser molt difícil, però no és impossible. I només un pacte -encara que sigui un pedaç- ens evitarà a tots la confrontació i el caos. Convé recordar a aquells que, confiats i desdenyosos, veuen inviable la independència catalana, que a Catalunya li sobra dimensió per desestabilitzar Espanya.
