Com era de preveure, l’ampli malestar social que s’ha generat a Catalunya i en el conjunt d’Espanya durant la interminable crisi econòmica ha acabat tenint una traducció política i electoral. Les eleccions municipals del 24 de maig passat, que en comunitats com el País Valencià i les illes Balears han anat a més acompanyades d’eleccions als parlaments autònoms respectius, han significat efectivament un capgirament important del mapa electoral, i la irrupció de forces polítiques que, abans que res, s’han presentat com a alternatives plausibles a les polítiques imperants en els últims anys.
L’arribada d’aquestes noves forces polítiques, que han passat a ocupar alcaldies tan significatives com són les de Barcelona i Madrid, comportarà, és d’esperar, un nou impuls a les polítiques socials i als esforços imprescindibles que cal fer per començar a corregir, des de tots els nivells de l’administració, l’empobriment i l’augment de les desigualtats, que són les ferides més lacerants que la crisi ens ha deixat. El temor expressat des de diverses instàncies a la inexperiència d’aquestes noves forces, ocasionalment acompanyat d’algun comentari inevitablement misògin o simplement paternalista cap a les noves alcaldesses, només el podrà dissipar una acció responsable de govern.
El cas de Barcelona és, sens dubte, paradigmàtic d’aquesta situació. La nova alcaldessa, Ada Colau, una activista que s’havia destacat al front de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i que ha estat elegida gràcies al suport de les altres forces d’esquerra amb representació al consell plenari, ha començat a dissenyar el nou cartipàs municipal. Un cartipàs que vol ser una expressió de les seves prioritats polítiques, i que s’organitza entorn de quatre tinències d’alcaldia: 1. Treball, Economia i Planificació Estratègica; 2. Drets Socials; 3. Drets de Ciutadania, Participació i Transparència; i 4. Ecologia, Urbanisme i Mobilitat. S’entén que la nova àrea de Drets Socials englobarà educació i benestar social, que s’apunten com dues de les polítiques sectorials més importants del nou govern.
Però causa inquietud i preocupació no veure, en un lloc destacat d’aquest nou organigrama, la cultura. Que no és potser un dret social tan important com l’educació o la sanitat? Que no és potser un element de cohesió social tan important com l’urbanisme? Que no és potser un element de creació d’ocupació i de dinamització econòmica? O és que encara seguim instal·lats en aquell vell prejudici que la cultura és, en el fons, una activitat ornamental pròpia de les societats riques? En tot cas, significa un pas enrere que, en el nou organigrama de l’Ajuntament de Barcelona no hi hagi un regidor de Cultura (i sí en canvi una regidora de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI), i en canvi es prevegi el nomenament d’un comissionat de Cultura –que, a diferència del regidor, no té veu ni vot al consell plenari. Un comissionat que a l’hora de tancar aquesta edició encara no havia estat nomenat: probablement, un indici tan revelador com descoratjador del fet que, en efecte, la cultura podria no ser cap prioritat d’aquest nou govern municipal.
Coincidint amb la constitució dels nous ajuntaments, el 13 de juny passat, el Cercle de Cultura feia pública una declaració en la qual es recordava als nous consistoris la precarització de la cultura i del sector cultural a Catalunya, i se’ls instava a enfortir la cultura «com un dels eixos vertebradors de la societat». Per això es reclamava als nous equips polítics «que s’esforcin per situar la cultura en un lloc central de les seves estratègies municipals, i que incrementin de manera suficient els recursos que se li han destinat en els darrers temps per tal d’homologar el seu nivell als estàndards europeus vigents». Una afirmació que només serà escoltada si, entre tots plegats, ens convencem que la cultura és, també, un dret social fonamental.
