Per al ciutadà que s’informa per la premsa, és difícil fer-se una composició de lloc sobre el que està passant a Catalunya. Cada declaració, carta, o esdeveniment relacionat amb aquest tema es tradueix en els mitjans en informacions dispars i, de vegades, contradictòries. Passi el que passi, digui el que digui, uns veuen un signe més de la radicalització d’Artur Mas (els que demanen en les seves editorials mà dura al Govern espanyol), altres veuen senyals de moderació i de confirmació que hi ha vies de negociació en curs, encara que ningú sàpiga explicar-nos entre els qui i amb quins continguts (són els partidaris de les solucions intermèdies) i altres constaten la fermesa del president en el seguiment del full de ruta de la transició nacional (els que aposten per la independència).
A falta d’informacions precises del que passa entre bastidors, els mitjans de comunicació no ens expliquen el que passa sinó que ens comuniquen els seus desitjos. Amb la qual cosa hi ha la sospita que realment no està passant res darrere de l’escena política. Simplement, hi ha en marxa la dinàmica d’un moviment social a l’alça, el rebuig sense pal·liatius des de les principals posicions de la política espanyola, i els equilibris dels partits catalans per no perdre peu en un escenari que els supera.
La irrupció de Duran, en vigílies del debat de política general, en una jugada de les que en política -cos a terra que vénen els meus- només es fan als amics, semblava que podia tenir efectes clarificadors. Però tornem al d’abans, mentre alguns diaris celebren la gosadia de Duran, les elits empresarials li posen catifes, i part de l’independentisme l’estigmatitza com a traïdor, altres insinuen que podria ser el gran ariet de la independència perquè el previsible rebuig del Govern espanyol a la seva tercera via demostraria definitivament que no hi ha sortida.
El moviment de Duran ha fet que el PSC es deixés anar el pèl. I tant s’ha deixat anar que Navarro, després de posar cara de molt enfadat, ha buscat la foto que li faltava: Alicia Sánchez Camacho. D’Esquerra al PP en tres anys, és la crònica d’un desconcert. Si el missatge és “abans gavina que trencada”, els socialistes hauran amortitzat totes les seves senyes d’identitat.
Hauria de ser l’hora de la política, i en canvi, com s’ha vist amb el succeït al voltant del debat de política general, abunden els cops de colze, els gestos per a la galeria (una mà a Déu i una altra al diable) i els disgustos teatrals. Massa minúcia. Per aquest camí, només hi ha dues sortides: la frustració o la confrontació. En realitat, cada vegada sembla més clar que aquesta és l’opció escollida pel Govern del PP i per gran part de les elits polítiques espanyoles. Evidentment, diran que l’embolic s’ha organitzat des de Catalunya i que d’ells no és la culpa. Però, en democràcia, davant una mobilització amb ampli suport ciutadà, repetidament expressada en pau i respectuosament, no es pot posar una paret i amagar-se darrere d’ella a l’espera que els sobiranistes es donin de cara. Hi ha un problema polític de calat sobre la taula, que requereix respostes polítiques dignes d’aquest nom.
Rajoy se sent còmode en el seu estil. És una idea autoritària de la democràcia que ha practicat des que va arribar: creu que la majoria absoluta li dóna una legitimitat d’origen incontestable i no sap que és l’obligació del governant renovar permanentment la legitimitat d’exercici, donant explicacions a la ciutadania, obrint quants debats polítics siguin necessaris i responent amb respecte a les preocupacions ciutadanes. Rajoy no ha complert ni una línia del seu programa electoral i encara és hora que doni una explicació solvent de perquè va prometre el que sabia que no podria fer. I ara es parapeta darrere de la llei per rebutjar qualsevol negociació digna d’aquest nom amb Catalunya.
Un cor de veus, amb àmplia presència socialista, dóna alè a aquesta actitud arrogant proclamant la secessió com impossible. Hi ha dues opcions democràtiques en escena: una reforma molt substancial del sistema constitucional que reconegui a Catalunya la condició de subjecte polític o una negociació pactada de la independència. Queda una tercera: la confrontació, que sembla ser l’opció escollida per Rajoy que envia missatges de música celestial per carta o des de l’estranger, mentre es protegeix darrere de la Constitució i de la Guàrdia Civil. Potser Rajoy cregui que així excitarà l’esperit patriòtic dels seus i salvarà la seva catastròfica legislatura. A quin preu? La política del desdeny sempre senta malament a la democràcia.
En aquest debat trobem a faltar certes veus autoritzades!