Cada dia es llegeixen més enquestes en les que s’evidencia una forta pujada de la febre independentista, animada pel coneixement de les indiscutibles dades que sovintegen darrerament a traves dels mitjans (no pas la premsa dels interessos, malgrat que no tardaran en fer-ho) i per descomptat, gràcies a les xarxes socials d’internet. La gent, ha arribat al coneixement del que fa segles que està passant, però que en democràcia resulta especialment sagnant: L’ESPOLI DE CATALUNYA.
Però, bé: Davant això, no hem de reflexionar una mica? Veiem: Si això està passant, com ara s’apunta i es quantifica (des de fa 20 anys per acumular només dades recents), ningú es pregunta que han fet els successius Governs de Catalunya davant aquests fets? I ja sé que sortirà algú amb l’interregne del Tripartit… però també cal recordar que precisament en aquell període és quan el President Maragall va engegar la reforma de l’Estatut aprofitant que tots creiem en una promesa del Sr. Zapatero (que va resultar més “sabata” del que ningú esperava, resultant ser un messetari més) i el President Mas –llavors a la oposició- es va encarregar de descafeïnar driblant al Parlament de manera absolutament inapropiada i amb traïdoria. Cal recordar, també, que en la legislatura dels 80, el President Pujol va pactar amb ERC amb la condició (d’ERC) de promoure la reforma de l’Estatut de Sau… i mai ho va complir.
Som on som…i la pregunta, doble: Sabia el Govern de CIU el que suposava l’espoli de Catalunya, o ho desconeixia? Evidentment les responsabilitats no son exigibles únicament als governs, si no també als partits polítics (començant pel PSC com a cap de la oposició i partit de Govern a Catalunya) que, per descomptat, viuen al dia el que passa i n’és la seva feina estar al corrent. Però la responsabilitat última i genèrica, és de qui governa.
Si els successius Governs de Catalunya d’aquests anys de democràcia no conexien el que suposa l’espoli del País, és per posar-se les mans al cap evidenciant quin conjunt d’inútils ens han estat governant. Si la resposta és que –evidentment- n’estaven plenament al corrent, la pregunta derivada es formula en clau de perquè no van fer res per evitar-ho? Perquè no van informar degudament al País del que estava passant i es varen plantar davant aquesta ignomínia? Ben clarament: Els interessos que han estat defensant no son els de la gent, si no els d’aquells que sempre han estat els seus mentors, com a dignes hereus d’aquell home amb monument a la Via Laietana, que es deia Francesc Cambó.
L’actuació de Mas durant la tramitació parlamentària del vigent Estatut no es pot deslligar dels 23 anys de Govern de CIU en els quals es van signar el “Pactes del Majestic” donant a Aznar el Govern de l’Estat a canvi de gairebé res: Ell era al Govern i no es pot justificar que –per exemple- no s’exigís de Madrid un tracte coherent amb l’esforç de Catalunya, en base a les dades que ara –oh!- se’ns estan explicant a dojo. Però, clar… no oblidem tampoc, que aquell Govern i la Federació que li donava suport, també varen estar d’acord amb el “Plan Hidrológico Nacional”, que no deixava de ser un gran negoci pels especuladors del ciment. Casual? No pas!
Ara veurem nous moviments en base a la radicalització de CDC en base al nostre dret a la independència i al manteniment de Unió en les formulacions de la CIU de sempre defensant els interessos de “La Caixa, Foment, PIMEC, etc.
Però tot axó no evita que, en qualsevol cas, sigui quina sigui la resposta, és evident que caldria exigir responsabilitats. O farem l’orni?
No puc més que donar-li tota la raó. Els fets son els fets. I és evident que la independència de Catalunya ha de portar-nos un nou estil de fer política, indiscutiblement net. D’altra banda els catalans volem ser lliures no només per una questió económica, diguem-ho clar, també
per dignitat!