Les esquerres, socials i polítiques, haurien d’estudiar a fons les arrels i motivacions -tot el caràcter, diguem- d’aquesta important mobilització dels nostres joves agrupats al voltant de la plataforma Democràcia real, ja. No serà fàcil. Primer, perquè hi ha una considerable bretxa generacional i -m’atreveixo a dir- cultural. Segon, perquè en aquestes ocasions el que, de veritat, passa a primer pla no és l’intent de comprensió sinó el recel, més o menys dissimulat per no infondre sospites. Tercer, perquè aquesta acció col·lectiva tan important, en diverses ciutats espanyoles, s’ha fet en un context de campanya electoral que objectivament no beneficia l’esquerra política, situada també per aquesta joventut com indiferenciada amb relació a la dreta. Un incís necessari: que aquests sectors juvenils hagin triat conscientment aquest context no és criticable en absolut, diguem que és l’expressió del sentiment autònom pel que fa a les contingències electorals, de la mateixa manera que el sindicalisme confederal va posar en marxa una mobilització a Catalunya contra les retallades socials el passat dia 14 de maig.
Dit això, val la pena dir que -per interessos absolutament interessats al marge de la intenció d’aquesta plataforma- aquest moviment concitarà simpaties de les dretes i dels nihilistes de variada condició. D’una banda, perquè debilita les opcions d’esquerra, d’altra banda, perquè l’experiència indica que aquest tipus de moviments, caminant el temps, o acaben diluint-se o es converteixen en un magma de grupuscles enfrontats entre si. El que hauria de ser, al seu torn, un element de reflexió per a la plataforma.
No és fàcil dialogar amb els qui mai han conversat. I, però, no hi ha altra sortida. Democràcia real, ja concita als exaltats felicitacions dels que propugnen la indignació, la indignació espasmòdica no la que, pacientment, teixeix una organització sostenible.
No és fàcil dialogar amb els qui mai han conversat. I, però, no hi ha altra sortida. Tampoc té cap utilitat -abans el contrari és contraproduent- dirigir-se a ells amb paternalisme planer. El més difícil, urgent i necessari és la autoverificació de les esquerres, és a dir, dels seus codis de comportament polític, dels nivells de participació, de les formes pròpies de representació de la ciutadania, dels seus propis llenguatges i gesticulacions. En resum, la manera més fecunda de parlar amb la noia és el mateix examen. No des de la Torre de l’Homenatge del castell sinó des de la plaça pública. Per dialogar amb aquesta joventut cal treure’s els entorxats de brigadier i els galons de sergent de setmana. M’atreveixo a dir, tampoc com coleguis.
D’altra banda, Democràcia real, ja n’hauria d’estar al corrent: ser complimentada com indignada és un caramel enverinat. Que, a més, li atorga un monopoli d’indignació que -si més no – hauria de ser compartit amb els que, des de fa temps, estan indignats organitzats i projectant el conflicte social en els centres de treball i al carrer.
Bloc d’en José Luis López Bulla
No creus, José Luís, que ara molts cops es veu els representants sindicals com una prolongació més del que està establert, d’allò políticament correcte, precisament perquè les organitzacions sindicals estan, com els partits, instal·lades en un statu quo que sembla inamovible?
Al mateix temps, penso que mentre la legislació no permeti als treballadors intervenir en la gestió de les empreses, dels consells d’administració, per etendre’ns, com passa a Alemanya, el paper dels “indignats organitzats” serà difícil que la gent el valori.