A París, el 17 de febrer de 1960, el general de Gaulle i l’escriptor André Malraux, aleshores ministre d’Afers Culturals, van donar la benvinguda a una delegació peruana i van assistir, a l’Opéra Garnier, a una representació de Daphnis et Chloé, el ballet de Maurice Ravel, amb decorats i vestits del pintor Marc Chagall.
El ministre, poc interessat en la funció, es va entretenir mirant les pintures de Jules Lenepveu, molt acadèmiques, en el sostre de la gran sala. Les trobà tristes i va tenir una idea. A l’entreacte, Malraux (enèrgic, de decisions repentines) proposà a Chagall que pintés un nou plafó que cobrís l’obra de Lenepveu. La iniciativa del ministre va fer notícia (recordo que arribà a Barcelona) i creà polèmica. El nou plafó de Chagall va ser instal·lat el 1964, cobrint les pintures de 1872.
Aleshores a la setantena, Chagall no va pintar el plafó (com havia fet remugant Miquel Àngel -«I’ho già fatto un gozzo in questo stento»- a la Sixtina), sinó una maqueta d’un metre quadrat i mig, que després va ser ampliada a la mida final, de 220 m². El treball va ser realitzat per tres assistents del pintor (Roland Bierge, Jules Paschal i Paul Versteeg).
Ara es parla a París de retirar les pintures de Chagall i restaurar les originals de Lenepveu, que han sobreviscut quasi seixanta anys en la obscuritat. El tema és als tribunals.
Aquesta història recorda la de les pintures del Saló de Sant Jordi, però a l’inrevés. Encara que hi ha qui proposa «deschagal·litzar» l’Opera, els dos plafons són bonics i mai haurien d’haver entrat en col·lisió. La conclusió que es desprèn d’aquestes dues històries, des del meu punt de vista, és la mateixa: des de fa temps, el poder polític no té un art a disposició que compti amb les tres condicions que es reunien en el passat: concitar el consens dels crítics, suscitar una acceptació pública, i aguantar el judici de futur.
El futur compareix avui a París amb la intenció d’abaixar-li els fums a Malraux, que en tenia molts (tot i que era previsor: «el nou plafó de Chagall és a mig pam del de Lenepveu, subjectat per falques. Si d’aquí a cinquanta anys volen desmuntar Chagall per tornar al Segon Imperi, ho podran fer fàcilment», va deixar dit).
A propòsit d’aquesta opinió meva, un arquitecte que fa uns enfilalls a Twitter molt interessants (Efemèrides d’arquitectura) va piular:
«No, @robiols, deixar les parets i voltes del Saló Sant Jordi nues no és pq no tinguem art contemporani amb el qual vestir-les, és pq s’està recuperant ‘arquitectura renaixentista original que feia Pere Blai: contrast bicromàtic entre parets blanques i línies terroses i daurades».
Perfectament d’acord: aquest contrast de parets blanques i motllures de color és de bell efecte i adient; és una solució austera, quasi monacal. Però em demano què hauria succeït si, no tenint a disposició aquest recurs elegant, hagués calgut substituir pintures per pintures.
L’arquitecte piulaire diu que tenim art contemporani a l’abast per a substituir la parafernàlia nacionalcatòlica que està sent retirada (per fí!) del Saló de Sant Jordi. En quin art deu pensar? Uns mirós i tàpies vestint les parets, uns alfaros raconers, probablement. Això no ocultaria el fet que avui no existeixen, almenys al món occidental, ni un poder polític capaç d’imposar un art determinat (per sort), ni un art actual a l’abast del poder polític (per desgràcia). No ens enganyem: qui decideix és la combinació caòtica de la especulació financera i l’entreteniment visual instantani.
