Poder sense art
14 d’abril de 2023
Sílvio Berlusconi és a l’hospital. «És dur però m’en sortiré», diuen que ha dit. És una persona optimista, un home de poder; però té 87 anys. «El sentit d’humanitat exigeix respecte per l’home», ha comentat un periodista italià, i ré raó (ha afegit quatre pinzellades que descriuen l’ambient: « els metges recomanen discreció, la ‘mediasfera’ – el seu món predilecte- l’està santificant, i grups de fans que han fet viatges molt llargs per ser a prop seu, davant de l’hospital San Raffaele de Milà, demanen un miracle»).
A començaments dels anys noranta, Berlusconi es va fer construir, per l’escultor Pietro Cascella, un mausoleu destinat a conservar les seves despulles mortals i les dels seus amics i lloctinents més propers. Un dia el va ensenyar al periodista Indro Montanelli. «Aquí hi haurà Marcello (Dell’Utri), aquí Fedele (Confalonieri), aquí el meu pare, i aquí reposaré jo», sembla que li va dir. Després assenyalà uns nínxols: « «Indro, no goso demanar-t’ho, però si em volguessin fer l’honor…». La resposta del gran periodista va ser fulminant: «Domine non sum dignus».
Aquesta petita història, que contà el setmanari L’Espresso, sembla la mostra d’un caprici extravagant de Berlusconi. No era així, en absolut, en temps passats: emperadors, reis i papes encarregaven imponents monuments funeraris als artistes, i tothom ho trobava la cosa més natural del món.
Els poderosos i els potentats sempre s’han sentit atrets per l’art. Han vist, de manera conscient o instintiva, que l’art els hi conferia un aura de magnificiència i popularitat, i que podia perennitzar el seu record. En aquest sentit, el multimil·lionari Berlusconi no ha fet res que s’aparti d’una tradició multimil·lenària del poder.
El problema del poder d’avui és trobar un art a disposició. Al mausoleu de Pietro Cascella (que només he vist en fotografies), em temo que li està passant el pitjor que els hi pot passar a les obres d’art monumentals: envellir malament. No parlo d’un problema de resistència dels materials al pas del temps, sinó d’un problema estètic, de comunicació, de gust i emoció. Potser m’equivoco, però diria que el mausoleu de Berlusconi no serà apreciat per la història.
Salvant les distàncies, que son enormes i de distints sentits, crec que una cosa semblant els hi hauria passat als edificis i monuments previstos en la gegantina renovació de Berlin, la Welthauptstadt Germania, que havien projectat Hitler i Albert Speer, en el cas que aquell projecte de «capital mundial» s’hagués realitzat. Mentre feien plans i plànols, Hitler i Speer van fer-se construir unes maquetes «envellides», per veure com serien aquells edificis al cap d’uns quants segles. El seu poder es creia perenne: amenaçaren amb un Reich de mil anys.
Doncs bé: em sembla que es pot assegurar que si aquells edificis i monuments, que els capitostos nazis planejaven, haguéssin estat construïts (i no bombardejats), el granit i el marbre haurien suportat el pas dels segles, però no haurien aguantat dignament la mirada de la posteritat. L’edifici central, el Volkshalle, hauria estat la cúpula més gran del món (setze vegades la de Sant Pere de Roma), però no hauria pogut evitar un destí d’imitació mediocre, de pastitx de mal gust, d’immensa mona de pasqua.
Aquests dos casos il·lustren el fet que, a partir d’uns moments que no sabria datar, els poders del món deixaren de tenir un art monumental a disposició. S’han convertit en un poder sense art.
Fixar una data precisa d’extinció d’aquest vincle mil·lenari seria impossible. El procés de cancel·lació ha estat gradual i desigual (no sé si irreversible).
En tenim un cas de llibre a Catalunya. La Mancomunitat noucentista de Prat de la Riba va tenir un Joaquim Torres-García per a il·lustrar monumentalment el seu programa nacional, en els murals del Saló de Sant Jordi. La dictadura primorriverista que suprimí la Mancomunitat també va ser a temps de disposar d’un nombrós grup de pintors que taparen l’ obra de Torres-García (a mig fer, perquè a la mort de Prat, el seu successor Puig i Cadafalch la féu interrompre), i la substituiren per una bigarrada apoteosi de pintura espanyolista i nacionalcatòlica (títols de l’encàrrec: ‘La Virgen de Montserrat con los santos y reyes que han visitado el monasterio’, ‘El casamiento de Isabel la Católica y Fernando de Aragón’, ‘El recibimiento de Colón por los Reyes Católicos’, ‘La batalla de Lepanto’, ‘La batalla de Las Navas de Tolosa’, ‘El compromiso de Caspe’, ‘La batalla del Bruch’, ‘La espiritualidad catalana en relación con Dios y con la Patria’, etc.).
Ara que, després d’un segle de tràfecs sobre què fer amb la sala noble de la Generalitat, sembla que aquestes teles (algunes de les quals són notables, però que en conjunt són esgarrifoses) seran traslladades a altres emplaçaments més discrets, resulta extremadament simbòlic que al Saló de Sant Jordi s’acabin deixant les parets i les llunetes nues, sense pintura (almenys de moment, es diu discretament). És com reconèixer que el poder s’ha quedat sense art a dispocició. Vull dir: sense poder recórrer a un art que pugui concitar un consens crític, suscitar una emoció pública, i aguantar el judici dels segles futurs.
El crític d’art Gillo Dorfles, que va morir als 107 anys (la fita probable de Berlusconi) va escriure: “L’estil artístic de Siena o del Renaixement eren a l’abast de tothom, tots l’entenien. Giotto, Simone Martini o Lorenzetti eren immediatament apreciats i compresos pels sienesos, que portaven en processó el retaule de la Verge pintat per Cimabue, de l’altíssima qualitat artística del qual estaven, per dir-ho així, espontàniament convençuts. Això ja no és així”.
