La nevada ha posat una part del país al límit. Al límit de la paciència i al límit de les seves potencialitats. Som un país amb infraestructures dèbils que en la seva debilitat ens afebleixen com a país. La nevada ha mostrat la cara menys amable del nostre país, ens ha encarat a les seves limitacions. Avui a Catalunya emergeix, una vegada més, un llast feixuc que ens condiciona objectivament i subjectivament en el camí de sortida de la crisi. Als danys objectivables i mesurables que la fallida elèctrica ha provocat i pot provocar en el futur, hauríem de sumar-hi els danys subjectius derivats d’una manca de confiança que pot frenar l’empenta i la capacitat d’emprenedoria que precisament ara, en plena crisi econòmica, necessitem més que mai.
ELS DANYS DERIVATS DE LA MINVA de confiança poden ser molt més greus que els danys materials que s’han produït. Avui qualsevol persona que visqui o treballi en qualsevol poble de la Selva, el Gironès, el Baix o l’Alt Empordà, per limitar els danys a aquestes quatre comarques, té tot el dret a dubtar sobre el risc econòmic que personalment pot suportar en el futur. I això afecta tant el responsable d’un hotel com el ramader que té una explotació lletera i que també ha vist minvar la seva capacitat productora. La confiança imprescindible per tirar el país endavant s’ha quedat congelada des de dilluns passat en massa persones. Cal urgentment fer atenció a aquest problema, que, tot i no ser mesurable, és tan o més important per tirar endavant que els danys que les asseguradores podrien arribar a quantificar.
EL PODER POLÍTIC, CONTRÀRIAMENT al que molts pensen, està lligat de mans en la seva obligació de garantir, per exemple, que determinats serveis bàsics arribin als ciutadania en condicions de qualitat. El que aquests dies hem vist en aquesta nevada, o vàrem viure el juliol del 2007 a Barcelona, té un fort paral·lelisme amb el que aquests darrers anys estem vivint en l’evolució de l’economia. Les institucions polítiques i els governants en particular han perdut els recursos necessaris per governar determinades dinàmiques i realitats. El poder polític està perforat, el mercat camina a vegades sense el control necessari i en algunes ocasions es desboca i provoca uns danys terribles. El sobirà avui ja no existeix, el governant ja no és plenament responsable en la mesura que no pot garantir allò que no controla. S’imposa una reflexió serena sobre com permetre que l’economia de mercat tingui vida però que les institucions polítiques, en allò que és bàsic, recuperin el control, com a mínim la possibilitat de tutela efectiva d’algunes empreses, aquelles que en situació de quasi oligopoli presten serveis imprescindibles.
UNES EMPRESES QUE ESTAN MANCADES de controls democràtics bàsics. No és cert que el millor control és el del consumidor. D’entrada hauríem de discutir que en determinats serveis bàsics haguem de parlar de consumidors (electricitat, aigua, gas…). Però també pel fet que la força dels consumidors -que pot ser molt important- no té per què ser contradictòria amb l’existència d’un control democràtic -directe o indirecte- d’aquestes empreses. No pot ser que als actuals directius i accionistes de les empreses del sector elèctric el caos els surti gratuït. No és acceptable que intentin declarar zona catastròfica per estalviar-se indemnitzacions, però fins i tot pagant indemnitzacions no és raonable que les seves responsabilitats es limitin als danys materials. També n’hi ha de morals que haurien d’assumir, i aquests només es poden exigir plenament quan hi ha mecanismes de control democràtic.
LA CARA POSITIVA QUE ENS DEIXEN aquests dies de no poca impotència són les múltiples mostres d’una virtut cívica i solidaritat ciutadana. Milers d’anècdotes en els centenars de municipis afectats que demostren que el teixit cívic és viu i que la gent, malgrat tot, sap posar-se les piles i respondre amb consciència ciutadana. Els veïns, bona part dels empresaris -petits o grans- de la zona i els polítics locals han donat a bastament una mostra de civisme i solidaritat entre ells i amb els que van patir els ensurts més grans de la nevada. Uns gestos que hauríem d’engrandir molt més, perquè sense aquests gestos tot hauria estat molt més dramàtic, i el futur com a país, més gris.
En Jordi Sanchez diu : “Som un país amb infraestructures dèbils” i jo voldria afagir – Som un país amb polítics dèbils.
Com a ciutadà puc entendre que la nevada que varem viure era excepcional, pot ser irrepetible, el que no puc enendre perquè ningú no va donar les instrucciones corresponents perquè la gent i els nenes i nenes tornessis a casa seva, instruccions de no cobrar multes (què és això de paga i reclama i ja t’ho tornarant?), instruccions d’aliminar les barres dels metros perquè aquell dia tots eres descapacitats, instruccions ….. Per fer això hem de tenir polítics forts, amb capacitat de desició,… amic Sanchez en el teu escrit nomès veig excuses perquè les petites coses a les 15.00h de la tarda ja podien haver estat fetes.