En diferents ocasions, l’alcalde Xavier Trias ha insistit en referir-se a la cultura, el coneixement i la creativitat com a senyes d’identitat de la nostra ciutat. Ho ha fet, fins i tot i paradoxalment, després de justificar políticament el projecte d’Eurovegas i sentenciar que aquest no definia el model Barcelona.
Sigui com sigui, benvingut, alcalde, al club d’aquells que ja fa anys defensem que la cultura -la que abraça des del patrimoni i la memòria a la creació artística, del22 @ a la investigació científica, de la innovació tecnològica al turisme cultural i de l’accés continguts a la participació ciutadana en la vida cultural- ha de ser l’eix vertebrador del model de ciutat per a aquest segle.
Capital de la cultura catalana i un dels focus més vibrants de la cultura espanyola, Barcelona ha d’articular el seu projecte de futur, després de la gran transformació física de les tres últimes dècades, en la capacitat de prendre laboratori, en ser centre de referència en la producció i difusió cultural a escala global. Per aquest camí, però, no s’avança únicament anunciant: ser capital cultural és una aposta de llarg recorregut i el seu èxit depèn de l’encert i la intel·ligència en la presa de decisions. Cal una aposta decidida pel talent i la qualitat en la direcció de les grans institucions culturals i una millora de la formació i de tot el sistema educatiu -la pedrera de tot sistema cultural-. Com? Fent créixer el percentatge de recursos dedicats a la investigació i el desenvolupament, apostant per les indústries associades al coneixement i a la cultura, promovent clústers i avantatges per a tots aquests sectors i garantint el suport públic a les moltes iniciatives culturals que no són viables en termes de mercat. En definitiva, jugant a millorar la qualitat global de l’ecosistema cultural de Barcelona.
En el transcurs de les últimes setmanes, en canvi, han aparegut algunes notícies que no apunten en aquesta direcció. La primera, tot i semblar simbòlica, és rellevant: urgeix que CDC demani excuses públicament pels fets del Palau de la Música. Ja fa temps que les sospites planejaven sobre l’ús partidista d’aquesta institució com a vehicle de finançament irregular del partit nacionalista. Ara es coneix un informe policial que confirma aquestes sospites. Serà la justícia qual ha d’establir les responsabilitats individuals però CDC ha de demanar perdó als ciutadans. I els que ho han de fer són el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona. Serà impossible creure l’aposta cultural de Trias mentre es confirma que el seu partit utilitzava el Palau, insigne símbol de la identitat i la cultura catalanes, per finançar campanyes i activitats del seu partit. Sincerament, tot això té una mica de profanació del temple.
Altres notícies tenen a veure amb la col·lecció Thyssen, propietat de la baronessa, qui busca vendre-la o que se li aboni un lloguer per tenir-la exposada. Acollir comportaria una operació, amb la participació d’una entitat financera, que significar remodelar un dels pavellons de la Fira, just sota el Mnac. L’Ajuntament es faria càrrec de les obres d’adequació de més de 13.000 m2 i del seu cost, és clar: 20 milions de euros. Més enllà de pensar en destinar una xifra tan voluminosa en l’actual context econòmic, aquesta aposta no aprovaria en termes culturals. Les inversions en patrimoni tenen sentit si es vinculen al lloc d’una o una altra forma. Han de quedar inscrites en el mapa cultural d’un territori determinat. Es desconeix quines obres ha ofert la col·lecció Thyssen però sembla una operació més pròpia d’aquells venedors de mobles que complementaven les prestatgeries amb uns metres de lloms de llibres per vestir-les: que em remodelin un pavelló, que m’ho converteixin en museu i els penjaré uns quants quadres. Sincerament, lamentable.
No vull acabar sense referir-me a la bona salut dels festivals que tenen lloc a Barcelona. L’èxit del Primavera Sound ha anat acompanyat de la consolidació indiscutible del Festival de Poesia, dirigit per la parella Escoffet-Sales, i del Sónar. Hem conegut també la programació del nou Grec. Després els dubtes i declaracions que apuntaven a una mena de segona festa major, Ramon Simó, el seu director, ha teixit una programació que manté una continuïtat clara d’un model consolidat. Rectificar, sens dubte, és de savis. La meva enhorabona.
Publicat el 15 de juny de 2012 a El Mundo
