Cal reconèixer que, fins a aquesta nit del 9 al 10 de maig de 2010, era difícil no dubtar, per no dir no deixar-se portar pel pànic. En el cara a cara entre els mercats i Europa, i, més concretament, entre els mercats i la zona euro, aquesta última semblava portar les de perdre. A partir del nou acord assolit a Brussel·les -resultant, al seu torn, de la reunió dels dirigents de la zona euro del passat 6 de maig- tenim bones raons per recuperar l’esperança. És com si la crisi obligués als governs i a les nacions que semblaven voler allunyar-se d’ella a reprendre el camí d’Europa i de la Unió Europea.
En efecte, aquesta crisi ha tornat a portar al primer pla una qüestió central que els Governs havien descuidat o ocultat: la de l’aposta per la integració o, al contrari, per la desintegració europea. Iniciada a Grècia, aquesta crisi, que s’ha convertit en un veritable qüestionament del conjunt de la construcció monetària, feia de la “mà invisible” dels mercats un veritable govern mundial arbitrari i absolutament esbiaixat que va acabar llançant seriosos dubtes sobre la supervivència mateixa del euro. El fet que, dilluns, els mercats semblen haver reaccionat bé demostra que aquesta vegada els dirigents europeus veuen, sinó el final del túnel, com a mínim la perspectiva de controlar millor la situació.
Però entre la posada en marxa d’aquest “maxipla” de defensa de la zona euro (més de 800.000 milions de garantia, és a dir, més del necessari per cobrir els previsibles reemborsaments dels quatre països més febles) i els primers signes de la crisi …, quant de temps perdut! I a quin preu hem pagat l’electoralisme a curt termini que ha guiat els passos tant de Gordon Brown com d’Angela Merkel!
Gordon Brown? Nicolas Sarkozy i Angela Merkel li van demanar que actués contra els hedge founds i donés el seu aval a un pla coordinat destinat a frenar -fins i tot per vies coercitives- els moviments especulatius, almenys els que s’alimentaven dels falsos rumors. Al que l’encara primer ministre britànic va respondre que ell no podia fer res contra la City, excepte perdre les eleccions. Resultat: a base de no fer res, de totes maneres va perdre el suport de la City, que finalment va demanar el vot en contra.
Angela Merkel? Ha mostrat un rostre dubitatiu i oportunista que no li coneixíem. Tot i haver acceptat, al començament del procés, sumar-se a l’afirmació de solidaritat amb Grècia, després, va fer marxa enrere i, més tard, va multiplicar les condicions, per, finalment, haver de sumar-se corre-cuita a un pla infinitament més costós del que hauria estat l’ajuda que Grècia necessitava inicialment. En el seu descàrrec, és cert, una doble constatació: el sobiranisme no és un producte exclusivament francès, també existeix a Alemanya, la nova coalició que la cancellera forma amb els liberals és de fet paralitzant. Resultat: quan del que es tractava era de fer concessions al sobiranisme ambient per conservar la majoria al Bundesrat (l’assemblea que representa els Länder) i, per tant, conservar una majoria de dretes a Rin del Nord-Westfàlia, ella va esperar massa, i també va perdre les eleccions.
Heus aquí doncs una gran lliçó d’aquesta crisi: no serveix de res abandonar aquí o allà als petits càlculs electorals. Quan un s’enfronta a fenòmens de tal gravetat, cal prendre les mesures necessàries: i mala sort pels resultats de les eleccions. Segona lliçó: queda demostrat que, en matèria de construcció europea, i com sempre va sostenir Jacques Delors, l’immobilisme era, i és, simplement impossible. L’immobilisme és la marxa enrere i, posteriorment, l’amenaça de la desintegració i la deconstrucció.
El “maxipla“, és fruit d’un compromís francoalemany. Nicolas Sarkozy va anunciar, dijous a la nit, un mecanisme comunitari que presentava una doble avantatge: la de ser … comunitari (de facto, federal), i ràpid i flexible en la seva execució, ja que una majoria qualificada pot posar-lo en marxa. Al mateix temps, representa un pas molt clar cap al renaixement d’una perspectiva política per a la Unió Europea. En un primer moment, només els britànics van semblar posar objeccions argumentant que, en no estar a la zona euro, era impensable per a ells posar un cèntim per a l’eventual salvament d’aquesta, després, les coses es van complicar amb una nova marxa enrere d’Alemanya que, finalment, va aconseguir forçar un retorn, en l’essencial, als procediments bilaterals. El fons, que, de fet, és l’enunciat d’una garantia de més de 800.000 milions d’euros, es basarà, per l’essencial, en mecanismes bilaterals. Com els que s’han posat en marxa a favor de Grècia, que impliquen, com a contrapartida per part d’aquest país, un vigorós esforç de sanejament dels comptes públics, però que torna també a cada un dels països membres de la zona euro i, especialment, a Alemanya, un dret de vet sobre la seva activació. Com a nota per a l’optimisme, cal retenir d’aquest compromís que, malgrat tot, inclou un element comunitari. I, sobretot, que autoritza el Banc Central Europeu (BCE) a actuar per si mateix. El BCE podrà, com la reserva federal nord-americana, i com recomanava l’economista Muriel Roubini, comprar directament títols emesos per tal o tal Estat de la zona euro i, de fet, crear la seva pròpia moneda per comprar el deute dels Estats, si això fos necessari.
Hi ha un altre esdeveniment important que va fer possible aquest compromís: la intervenció directa de … ¡Barack Obama! ¡Barack Obama! El poder de persuasió de Nicolas Sarkozy no va ser suficient per convèncer la cancellera. Van ser necessàries dues converses telefòniques amb el president nord-americà perquè Angela Merkel es fes càrrec justament de la situació internacional i de la urgència de deixar enrere les seves preocupacions electorals.
És una sort que els Estats Units hagi donat suport tot allò que anava en el sentit de la consolidació de la zona euro. També és cert que una Europa en crisi podria retardar la sortida de la crisi en la que, al seu torn, està immers els Estats Units, com ho és igualment que un euro massa feble podria alentir la recuperació nord-americana.
En aquesta situació cal integrar també dos hipoteques. La primera és la hipoteca britànica. L’esdeveniment ha estat relegat a un segon pla, però podria arribar a repercutir en la situació europea. Els britànics han votat, però s’han abstingut d’escollir, ja que els conservadors no han guanyat i els laboristes i els liberals han perdut. Ara bé, si els conservadors governen en solitari, o si, coalitzats amb els liberals, imposen els seus punts de vista en matèria de política exterior, les nostres dificultats estan lluny d’haver quedat enrere. Doncs el programa de David Cameron és ni més ni menys que donar els primers passos per a la sortida progressiva de la UE mitjançant el qüestionament dels tractats existents i la multiplicació de l’opting out de tot el que el Regne Unit considera molest a Europa, especialment en matèria social. Si és així, ens veuríem confrontats a l’esclat d’una crisi dins de la crisi. Per al Regne Unit, seria a més un contrasentit estratègic. I, també en aquest cas, s’ha de mirar cap als Estats Units. Recentment, Barack Obama notificava sense ambigüitat a Gordon Brown que la seva visió del món ja no podia basar-se en una “relació privilegiada” amb el Regne Unit. En altres paraules: Estats Units considera que el Regne Unit s’ha de convertir en un element del conjunt europeu, com ho són Alemanya i França. ¿I seria aquest el moment que escollissin els conservadors per allunyar-se d’Europa?
L’altra hipòtesi és, per descomptat, la de l’opinió pública. Ho havíem oblidat massa aviat: la crisi financera i bancària, de la qual encara no n’hem sortit, desencadenada per la fallida del sistema nord-americà de subprimes i la del banc Lehmann Brothers, va estar a punt d’arrossegar-ho tot. A penes vam tenir temps de oblidar quan ja estàvem de nou confrontats a un terratrèmol que, aquesta vegada, posava en dubte la credibilitat de cert nombre d’Estats europeus. Com és sabut, en moments així, ressorgeix la temptació populista, esperonada pel seguici de mesures d’austeritat que, inevitablement, vénen de la mà. D’altra banda, el populisme és la versió soft d’unes reaccions molt més dures i radicals que poden sobrevenir aquí i allà i estendre’s a continuació a tot el continent europeu. Per tant, la pedagogia i la solidaritat per part dels diferents responsables -i, en bona lògica, dels líders de les diferents forces d’oposició- són més urgents que mai. Aún no hemos llegado a eso. Encara no hem arribat a això. Pero no está prohibido tener esperanzas. Però no està prohibit tenir esperances.
