A l’hora de triar un pintor per al seu retrat, per a la galeria d’antics presidents de la National Portrait Gallery de Washington, Obama va escollir Kehinde Wiley, un artista nascut als EUA de mare afroamericana i pare nigerià. Per bé que aleshores ja era conegut i cotitzat, aquell encàrrec, de 2018, li va donar més notorietat.
Ara exposa a Paris, al Musée du quai Branly–Jacques Chirac, una sèrie de retrats de gran format d’onze caps d’Estat africans (deu homes i una dona, Sahle-Work Zewde, presidenta d’Etiòpia). L’exposició du per títol Dédale du pouvoir, i està muntada a la moda: és un dèdal de sales obscures i súbites il·luminacions espaterrants, que recorda la Casa Encantada del Tibidabo i ara es pot veure al Moco Museum del carrer Montcada de Barcelona (on hi ha, en lloc d’honor, una tela i una escultura de Wiley).
L’artista ha explicat que aquestes onze teles que ara exposa a Paris són el fruit d’un projecte que va començar el 2012. Volia retratar tots els caps d’Estat d’Àfrica, a la manera de la història europea dels retrats d’Estat: asseguts, a peu dret, a cavall, en interiors solemnes o senzills, amb símbols de poder o sense, vestimentes reials o civils, etc. Els models podien triar com volien la seva efígie. Era, segons l’artista, «una experiència i una provocació, per veure com se situaven en relació al poder i la seva representació». Va obtenir dotze respostes afirmatives; però el rei del Marroc, segons sembla, no ha volgut que el seu retrat fos exposat.
L’exposició ha suscitat controvèrsia perquè entre els onze dirigents hi ha alguns dictadors. Sobre això, Wiley ha estat franc: «No els vaig demanar garanties pel que fa al respecte als drets humans, al procés democràtic o al nombre de mandats en el poder. El projecte no està dissenyat per donar notes de comportament».
Resta el judici sobre les obres exposades i la seva manufactura. Aquí, la franquesa de Wiley desapareix, i no se sap massa bé com s’elaboren. Un crític d’art del Washington Post, l’australià Sebastian Smee, ha descrit a grans trets el procediment: «Les pintures es subcontracten a un dissenyador gràfic que segueix les instruccions de Wiley i treballa amb Photoshop. Els ajudants dels seus estudis a Nova York, Pequín i Dakar traslladen després els resultats al llenç. Té pintors especialitzats en les diferents parts: roba, plantes, ocells… Un supervisor molt experimentat assegura que el resultat final compleixi l’estàndard requerit. Tot en cada quadre, excepte la figura, està acabat quan Wiley aplica els seus pinzells».
La conclusió de Smee, que trobo encertada, és que «de la mateixa manera que l’auge del ‘fast food’ va tenir l’efecte gradual de recordar a moltes persones que és millor cuinar i menjar coses més reals, l’art generat d’aquesta manera està aguditzant el nostre gust per les obres fetes a mà per artistes de carn i ossos». La diferència que apreciem entre el retrat d’Obama de 2018 i els de l’exposició de Paris rau en aquest fet elemental.
P. S.- He escrit algunes altres notes sobre la relació entre l’art i el poder polític:
Retrats de Trump, paisatges de batalla, comparacions inevitables
________________________________
