El passat 22 de setembre es van celebrar les eleccions federals a Alemanya. El resultat no fou cap sorpresa. La CDU i el seu soci, la CSU, encapçalats per Merkel van guanyar les eleccions amb el 41,5% dels vots (311 escons de 631), resultat que no li permetia governar en solitari. Per tant, necessitaven l’ajut d’alguna altra força per obtenir una majoria còmoda.
La socialdemocràcia (SPD, amb 25,7% dels vots i 193 escons), encapçalada per Peer Steinbruck, va ser l’opció que convingué més a Merkel, tota vegada que els liberals (FDP), els antics socis de govern, no van aconseguir suports suficients ni tan sols per entrar al parlament alemany (Bundestag).
Les negociacions entre la CSU, CDU i SPD, van durar més de 2 mesos. No era fàcil per cap dels tres partits, sobretot per l’SPD que havia anat a les eleccions amb un programa enfocat en l’establiment de polítiques d’inversió social. Calia compensar les mesures austeres que Merkel havia impulsat i que havien minvat el poder adquisitiu de les classes baixes i mitjanes. La coalició electoral de la cancellera, però, havia promès durant la campanya que no hi hauria cap augment d’impostos, cosa que feia difícil conciliar propostes. Tot i així, de vegades – per desgràcia, no prou sovint- apareix la grandesa de la política: avantposar els interessos de país als interessos de partit. L’acord es produí, com sempre, amb concessions per part de totes dues bandes.
Entre d’altres, una de les propostes estrella de l’SPD era l’establiment d’un salari mínim interprofessional, essent Alemanya un dels pocs països europeus que no el tenia, juntament amb Itàlia, Àustria i els països escandinaus. Segons dades d’Eurostat, Luxemburg és l’Estat amb el salari mínim més elevat (1874,1 € al mes) i Bulgària, amb el més baix (158,5€). Amb la nova mesura impulsada per l’SPD, Alemanya (1360€) quedaria en la cinquena posició, per darrere de Bèlgica, Països Baixos i França.
Però la coalició amb el partit de Merkel generava moltes suspicàcies en les files de l’SPD, que tenien encara present la seva experiència de govern amb els cristiano-demòcrates entre 2005 i 2009 que va donar pas a una davallada dels seus suports i representació al Bundestag i una llarga etapa a l’oposició. Per aquest motiu, Steinbruck es va comprometre a portar la proposta d’acord, via referèndum, al vot dels militants del partit.
Finalment, el referèndum va tenir lloc entre el 6 i el 12 de desembre i la proposta va ser referendada pel 76% de la militància, donant pas així a la “grosse Koalition“, o GROKO com se la coneix familiarment.
Quins van ser els 10 compromisos als quals van arribar els 3 partits?
1) Un salari mínim de 8,50 € per hora equivalent uns 1360 € per mes (40 hores setmanals)
2) La mateixa pensió de jubilació pels alemanys de l’Est que pels de l’Oest
3) Millora de les pensions per mares de fills nascuts abans de 1992, de les prestacions per les persones dependents i flexibilització de l’edat de jubilació perquè els treballadors amb 45 anys cotitzats puguin jubilar-se als 63
3) Igualar el salari entre homes i dones
4) El dret dels ciutadans alemanys, fills d’estrangers, a sol•licitar la doble nacionalitat
5) Augment dels pressupostos pels governs locals
6) Inversió en infraestructures, sense privatitzar-les
7) Inversió en educació i formació
8) Introducció d’una Taxa a les Transaccions Financeres (FTT) i lluita contra l’evasió fiscal
9) Una estratègia de creixement sostenible a la zona euro i augment de la lluita per la desocupació dels joves
Vull recordar aquests compromisos perquè en les eleccions al Parlament Europeu del pròxim mes de maig, el cap de llista dels socialistes europeus i candidat a la presidència de la Comissió Europea, és l’actual president del Parlament, Martin Schulz, alemany, membre de l’SPD.
Al President Schulz, li demanaria que els acords de la GROKO formessin part del programa i dels compromisos de la propera Comissió pels pròxims 5 anys. El que és bo per Alemanya, deu ser bo per la UE.
I què millor que després dels set anys de retallades i penúries, especialment dels ciutadans del sud d’Europa, poguéssim tenir el compromís d’un president socialdemòcrata alemany de voler per Europa el mateix que es vol per Alemanya.
