Hi ha dies que tot plegat aconsegueix que el dubte s’instal·li, dins de molta gent senzilla i compromesa. Dies que es regira tot entre el rebuig i la desconfiança totals, davant de paraules gastades, de tan dir-les i menys concretar-les; o de conductes impresentables, confosa la línia entre interès públic i privat.
Mentrestant, aquesta crisi esdevé un còctel letal, que enfonsa tota esperança de futur. És la lògica d`un capitalisme que trenca tot pacte social, que devalua, interessadament la política democràtica, i provoca una osmosis desreguladora a gran escala, liquidant drets polítics, socials i econòmics.
S‘imposa la major concentració de capital mai vista, acompanyada d`un marc d` impunitat fiscal dins dels estats, i arreu del món. Paral·lelament, les poblacions, empobrides, atemorides i sense referències clares, es repleguen, refugiant-se en les identitats individuals, grupals i nacionals.
Els partits, els sindicats, les organitzacions empresarials, les institucions democràtiques, tot allò, amb dimensió pública, pateixen el major descrèdit mai vist, quan llur impotència és evident per sortir de la crisi, així com la seva responsabilitat d`acarar-la, des dels seus orígens.
Finalment, la corrupció, aquesta si, transversal, masses vegades, atenta contra tota legitimitat guanyada, afectant, especialment, a l‘esquerra, que per aquest camí, esdevé una còpia barata, d‘una dreta sense escrúpols.
En aquest marc, a Catalunya, la societat s‘ha expressat, castigant als partits majoritaris, diversificant la realitat del Parlament de Catalunya, obrint espai a l‘independentisme d‘esquerres, i a un espanyolisme populista transversal. Després de la ressaca provocada pels resultats que han sorprès a molts grups de comunicació, que celebraven victòries excepcionals, i derrotes definitives, un nou temps s‘albira.
Ara que la realitat s‘imposa, es comprova la pluralitat democràtica catalana, així com la seva complexitat, travessada, més que mai pels eixos: Dreta- Esquerra, Catalunya- Espanya, amb una crisi econòmica de gran abast, de rerefons. És l‘hora de la mirada panoràmica, d‘una il·luminació focalitzada que destaqui l`esforç i la creativitat per a aixecar un país, amb noves polítiques viables , possibles, imprescindibles.
Una nova proposta socioeconòmica per a sortir de la crisi, i un nou regeneracionisme democràtic, des de i per a Catalunya, són l’agenda prioritària, nucleada entorn amplies majories, que permetin el gran canvi polític, econòmic, social i cultural que necessita el país, el poble, a partir d`un nou protagonisme com a nació, en la relació amb Espanya, Europa i la resta del món.
L‘esquerra socialdemòcrata catalana i espanyola, la seva representació partidària majoritària, el PSC I el PSOE, desgastats, donen símptomes d`esgotament, engolits per uns valors hegemònics, sovint contradictoris, amb la seva historia i tradició. Alhora, pateixen unes dificultats creixents per a interpretar la realitat social, de connectar amb ella , d`aglutinar i liderar tots els moviments i energies, que avui signifiquen la llavor plantada per un canvi pregon del sistema democràtic, econòmic i social, sense el qual és impossible sortir de la crisi, pensant en la majoria de la societat.
Els pitjors resultats electorals obtinguts en la vida del PSC, són el termòmetre. La perplexitat, la desorientació i la convulsió de la militància, el llum vermell encès. Molts socialistes catalans, amb carnet o sense, creiem que no podem acceptar, resignadament, aquesta decadència…
Cal reaccionar amb compromís, responsabilitat, determinació i molta humilitat, Ara no és hora de fer política muralles endins, de recercar unitats resistensalistes, de diagnòstics autojustificatius i de dirigents a la defensiva.
Cal projecte refundat, idees i respostes noves, el vell discurs ja no serveix.
Cal partit porós, permeable, visible, mobilitzador, agitador i defensor de la gent que aspira a un món millor, més lliure, més digne, més solidari, més respectuós, més just, més culte. La societat es mou, el partit també…
Calen dirigents humils, austers, compromesos, capaços, que escoltin, que siguin societat, que la defensin i la liderin, que siguin ambició col·lectiva, i camí d`anada i tornada.
Cal canviar per a poder encapçalar el gran canvi necessari.
Cal rectificar per a poder representar a totes les generacions, a tots els sectors progressistes, a la majoria de la població.
Cal una nova síntesi catalanista, que impulsi la construcció nacional i social de Catalunya.
Sentir, Pensar, Actuar, bloc d’en Jordi Homs
“l‘esquerra, que per aquest camí, esdevé una còpia barata, d‘una dreta sense escrúpols”. I en el tema nacional també, el nacionalisme espanyol delPSOE una còpia del PP!