La imposició d’un Estat unitari i centralista s’ha demostrat ineficaç i inviable per governar l’Espanya plural formada per diverses identitats, tradicions i territoris amb voluntat d’autogovern. L’Espanya de les autonomies ha fet progressar a Espanya en els últims 30 anys com en cap altre període en la història, però necessita desenvolupar cap a un Estat federal que permeti el màxim autogovern de les seves parts i un veritable Govern compartit. No obstant això, el federalisme a Espanya no s’ha entès com a unió en la diversitat sinó com a separació. En el moment complex de la Transició, la Constitució va propiciar una forma d’autonomisme amb connotacions tímides i vergonyosament semifederales. Avui tal estructura d’Estat apareix com a problemàtica i fins i tot com a causa dels mals col·lectius d’Espanya i de Catalunya, tant per la dreta més uniformista com per l’independentisme nacionalista.
Les dues opcions no sembla que admetin alternativa vàlida alguna, i alhora menyspreen el federalisme com a consciència col·lectiva, com a ètica compartida i com a forma de pactar la convivència de les parts de l’Estat, a un temps substancialment iguals i substancialment lligades a les seves singularitats. L’instrument per revitalitzar una veritable alternativa únicament pot ser el federalisme, estretament lligat al catalanisme polític en altres moments històrics, al qual hem enriquir ara amb les raons i sentiments del present. Tot això en el si d’una Europa federal en què el federalisme garanteixi la pluralitat i el protagonisme de ciutadans i ciutadanes, nacions i regions, per contrapesar i limitar el de les tecnoestructures governants i administratives i el predomini aclaparador dels estats, que menyspreen nacions, cultures i pobles.
El federalisme que construïm i volem compartir no és una proposta de moderació ni de prudència; no és la bandera destenyida de la resignació ni de la rutina. És tot el contrari: avui la valentia consisteix a cridar l’atenció sobre els reis nus, tant el del somni recentralitzador com el del somni de la independència, perquè cap d’ells pot prometre ni garantir una forma de prosperitat econòmica, social i cultural més gran que l’aconseguida fins al moment en què va esclatar la insolidària crisi oberta fa set anys, encara mal curada i que, com sempre, se segueix carregant fonamentalment sobre els sectors més desprotegits i menys responsables de la seva aparició.
El federalisme harmonitza les diferències territorials perquè neix d’una ètica de la fraternitat solidària; aspira a neutralitzar les distàncies econòmiques i socials i a distribuir de forma més justa i equilibrada tant les competències com els beneficis. Gran part de l’independentisme català neix com a estratègia d’autoprotecció contra la crisi, com a escut de defensa contra l’ajuda econòmica a altres regions espanyoles a les quals acusa de beneficiar-se amb la riquesa robada als catalans. Invertir aquesta lògica significa reprendre el federalisme com a ètica d’una esquerra solidària que no pot deixar tirats als que menys tenen.
El federalisme en si mateix no és de dretes ni d’esquerres, però a l’Espanya d’avui és una opció d’esquerres perquè no es resigna a afavorir a la societat més poderosa perquè segueixi sent més prepotent ja perjudicar la societat més pobra fins que arribi a la misèria. Per aquest motiu la bandera del federalisme va lligada avui en dia a les aspiracions d’una esquerra encara molt feble a tot Europa. Per això frenar el frau fiscal és una lluita federal; tallar l la corrupció estructuralment consentida és una lluita federal; la protecció i transformació de l’Estat del benestar és una lluita federal; l’aprovació d’una nova llei de partits i el seu finançament, i d’una nova llei electoral (a Catalunya, vergonya ens dóna recordar-ho, de la seva primera i pròpia llei electoral, pendent des de fa 34 anys per l’enfrontament partidista dels grups parlamentaris), són també lluites federals. Aquests són els vímets d’un projecte federal per al moment present.
Cap d’aquestes mesures pot ser una proposta accidental i menor en un programa polític. L’esquerra ha d’explicitar el significat polític i social del federalisme com a instrument per harmonitzar les diferències de família, classe i horitzons vitals: perquè la igualtat d’oportunitats dels ciutadans no segueixi sent retòrica; perquè el frau a Hisenda comenci a condemnar com a pecat insolidari capital només perdonable amb la restitució; perquè la percepció d’una solidaritat activa de l’Estat amb els més desfavorits trobi la seva expressió en una Espanya social i federal.
Signen també l’article Joan Botella, Victòria Camps, Manuel Cruz, Carlos Jiménez Vila rejo, Ismael Pitarch i Carme Valls-Llobet.
Article publicat a El Periódico
Éstà clar que aquí hi ha censura! Els federalistes no accepten el confederalisme!