Els moviments polítics s’han accelerat i desaccelerat a Catalunya, tot alhora, i en direccions múltiples. Alguns són desconcertants, o si més no trenquen l’esquema àmpliament instal·lat en els últims mesos. La meva sensació és que va tornant lentament la tasca política despullada de màscares i torna a cenyir-se al que es dirimeix en política: estratègies i arguments per obtenir la quota de poder més alta possible per governar.
La política torna al primer pla perquè hi ha eleccions a la vista i en elles es concreten de debò, amb el recompte de vots, els suports a les diferents opcions. I de vegades s’entra en zona de turbulències i fins i tot cal redoblar les crides a l’ordre. Segons sembla, alguns comencen a desobeir les consignes, de to molt autoritari i taxatiu, d’aquest agent polític tan estrany que és l’Assemblea Nacional Catalana de Carme Forcadell. Ningú ho ha votat mai però ha marcat el pas de molts (inclosos, és clar, els ciutadans que financen voluntàriament aquest lobby català dins de Catalunya).
Sembla mentida però això és el funcionament democràtic, decidir l’obediència política a través del vot, tal com vam fer en unes eleccions autonòmiques recents en què cada partit va defensar el que va voler i nosaltres vam votar el que vam creure que havíem de votar. A Catalunya hem viscut, però, sota una falsejadora temptació bipolar que infantilitzava la política convertida en A o en B. A molts els ha convingut accentuar aquest reduccionisme per visualitzar una unitat de partits abans que l’evidència d’una immensa quantitat de discrepàncies callades o invisibles entre elles. La raó d’aquesta unitat tenia aspecte de ser claríssima i, no obstant això, va tenint aspecte cada vegada més problemàtic. Avui comença a surar entre indefinicions nebuloses, com si el valor aglutinant que va tenir aquella indestructible unió hagués començat a perdre de cop el seu poder adhesiu.
El discurs polític dominant ha estat el de la unitat al voltant d’un sol eix, per a alguns real i per altres imaginari, que era el dret a decidir: vulnerable en termes tècnics i teòrics però imbatible en termes de propaganda. Aquest enfocament conduïa a Catalunya a un mapa indesitjable i per a mi avorrible: l’esquema frontista que va oposar a constitucionalistes i no constitucionalistes al País Basc durant anys. Desvirtuar la vida política basca per l’assetjament d’ETA, que avui està feliçment desapareguda gràcies a la valentia d’uns quants.
Des de la dreta més reaccionària s’ha buscat obstinadament aplicar aquest plantejament maniqueu a Catalunya perquè té l’immens avantatge d’anul·lar les posicions intermèdies. Deixa les olimpíades de la democràcia política reduïdes a un raquític partit de futbol, com si ningú jugués també a handbol o voleibol o hoquei sobre herba. El Mundo ha fet una campanya delirant per afavorir aquest esquematisme, d’acord amb l’ala més dura de la dreta i d’alguns sectors irresposablement instal·lats en la lògica binària del País Basc aplicada també a Catalunya, quan Catalunya no té la violència d’ETA ni les seves infinites seqüeles socials.
A Catalunya, però, aquest trasplantament va trobar còmplices immediats. Amb altres paraules, es tractava d’obtenir un mateix efecte: reduir la pluralitat ideològica d’una democràcia a una única versió binària sense alternativa viable. Aquí substituïm la polaritat constitucionalista / no constitucionalista per una més greu encara (i més insultant): els autèntics demòcrates estaven pel dret a decidir, d’una banda, i els que érem només demòcrates tebis o desaprensius estàvem en contra, de l’altra. Era el de menys si estar en contra significava estar a favor d’una solució menys populista, retòrica i enganyosa, i molt simple de formular: claredat programàtica i compromís explícit.
Les eleccions europees d’aquí a dos mesos poden donar ensurts, sens dubte, com totes les eleccions democràtiques. El més immediat potser és ja una bona notícia, el retorn a la política. Els partits que exhibien una unió gairebé sacramental, amb aires de conjurats heroics, han deixat de sentir-se tan còmodes i han començat les distàncies, les suspicàcies, els recels. Ha tornat la política com a expressió articulada de models de societat i relacions de poder.
Per sort la democràcia sap protegir-se contra les seves pitjors derives i són les convocatòries electorals les que sovint treuen del seu autisme a la política i li recorden d’on procedeix la seva plena legitimitat democràtica: dels vots no a una pregunta sinó a moltes respostes possibles. Torna la política perquè torna l’efectiu dret a decidir i aquí es desplega, com està succeint ara, la diversitat real d’opcions que havia quedat dissolta o difuminada en un debat interessadament polaritzat. Amb les elecions a prop, cadascú troba de nou el seu veritable lloc: Forcadell reclama la disciplina que se li deu, Ernest Maragall s’alia amb ERC, com és lògic i natural, i ICV es desvincula de les unanimitats fictícies en què s’havia enrolat. Bones notícies.
jO QUE NO REPRESENTO QUE A MI MATEIX HE ARRIBAT A LA CONCLUSIÓ QUE L’ÚNICA MANEREA DE PACTAR D’IGUAL A IGUAL AMB ESPANYA, ÉS LA INDEPENDÈNCIA!