Portada

Jordi Font: WikiLeaks, fora persianes

Wikileaks i el seu degoteig imparable ha alterat substancialment les coses. Assassinat de periodistes, l’Iraq, l’Afganistan, l’inefable devessall de cables diplomàtics, alguns del nivell d’un safareig veïnal, les grosses mentides dels governs… Senyors acomodats en les més confortables penombres del poder, sorpresos en actituds i positures compromeses i poc edificants.

Diuen que es tracta d’una plataforma sense fi de lucre, destinada a destapar secrets d’interès públic, sigui de poders públics o privats, sempre degudament contrastats i preservant l’anonimat de les fonts. Basta amb un empleat emprenyat o amb algú que, de sobte, s’adoni que ja en té ben bé prou, que no vol carregar més temps el fardell. I no val la trucada de cap ministre a cap director de diari. Ja ho sap el món sencer.

Hem malpensat. No hi deu haver interessos espuris que ho mouen? Aquesta manera de fer no pot generar també víctimes col·laterals? Val destapar qualsevol informació? Els mètodes utilitzats són tan transparents i tan opacs com ho ha estat sempre el periodisme d’investigació. Mètodes que, certament, no poden traslladar-se a altres camps on constituirien violació de privacitat individual, espionatge industrial, etc. De diners no n’hi ha gaires: van haver de tancar una temporada per insolvència. Cap secret airejat no ha posat en risc ningú, per més que la contrapropaganda ens ho volia fer creure. Un parlamentari nord-americà equànime ha afirmat que Wikileaks “representa els interessos de la responsabilitat pública i una nova forma de periodisme renyida amb la dominació i el cinisme”, amb referència, se suposa, al periodisme esmorteït de la sorollosa “informació de mercat”. Wikileaks és un fill imprevist d’internet, de la xarxa global, de l’enorme increment d’accessibilitat que aquesta comporta per als ciutadans rasos, per a la gent corrent.

La xarxa horitzontal, de nodes infinits, no sotmesa a cap jerarquia ni a cap autoritat central, va inventar-se als anys seixanta com a eina per ressorgir des de qualsevol punt l’endemà d’un atac nuclear que hagués invalidat tots els centres operatius convencionals. Així va ser com el poder va fabricar el seu Frankenstein, l’embrió d’un nou medi que interferiria decisivament en el poder piramidal: la xarxa global, la lliure connexió, l’accessibilitat immediata, un espai enorme per a l’acció individual i associada, de dimensió universal, a cost pràcticament zero. I, en el pla eticopolític, l’ampliació òbvia de les llibertats bàsiques de la persona (expressió, reunió, associació) amb la llibertat de connexió a la xarxa.

I no hi ha retrocés possible, perquè succeeix com amb la democràcia, que no va ser només l’ideal d’uns quants, sinó una necessitat de la voluntat d’iniciativa econòmica de la burgesia respecte al vell règim. També avui la llibertat de connexió no és tant un ideal més o menys reprimible com una condició econòmica imprescindible, en la qual se sustenta la mundialització de l’economia. Només falta que la política es posi a l’altura i es disposi a assolir un cert grau de mundialització, que permeti el retorn de l’economia al camp de la política democràtica.

Segurament que només a Arcàdia, on el lleó i l’anyell dormen junts, és possible una política o una diplomàcia sense secrets. De tota manera, en endavant, els poders hauran de ser una mica més virtuosos, almenys hauran d’acostumar-se a viure, com els calvinistes, en cases sense persianes, on el dedins és visible al defora.

Diari AVUI, 19 de desembre del 2010

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button