Portada

Jordi Font: Sepharad

gente-300x225No fa gaire, Jordi Pujol anunciava la mort de Sepharad, l’Espanya imaginada per Espriu, que “comprèn i estima les raons i les parles diverses dels seus fills”. El somni federalista, vaja. No és que Pujol l’hagués tingut mai, aquest somni. Per això, les seva elegia s’assembla massa a les llàgrimes del cocodril. En el seu moment, lluny de plantejar cap projecte per a Espanya, va trobar acomodo en la famosa conllevancia orteguiana -n’hi ha prou amb suportar-se- i es va limitar a fer la viu-viu, mentre defugia la plasmació de la força comuna del catalanisme, cosa que li permetia patrimonialitzar el país i llançar anatemes contra els altres catalanistes. El pa de cada dia eren les negociacions circumstancials amb Madrid, en les quals no sempre quedava clar a quin cove anaven a parar els peixos. Aquesta manera de fer va pesar greument sobre la cultura difusa espanyola, on plovia sobre mullat: al tòpic del corredor de comerç, interessat només a col·locar la seva mercaderia, s’hi afegia ara el regateig polític sense nord, aliè a tota coherència de conjunt. Aquesta és una de les claus de la catalanofòbia que ens ha sobtat amb una virulència inquietant i que és el preuat or negre de la demagògia espanyolista.

EL PACTISME DE SALVADOR ESPRIU o de Joan Maragall, el seu diàleg franc i dur amb Espanya, respon a una visió humanista de les coses: només la llibertat i la unió fraterna i plural tenen sentit entre els humans. Res a veure amb l'”esperit de la nació” herderià ni amb el nacionalisme abstracte, com es van encarregar de denunciar en el seu moment alguns guardians de les essències a propòsit de La pell de brau.

AQUEST PACTISME HA ESTAT sempre definitori de la manera de fer catalana, fins al punt de constituir un senyal d’identitat nacional: la concepció del poder com a realitat no absoluta, sinó pactada entre components heterogenis. Des del “pacte amb el sobirà” i l’estructura confederal de la Corona Catalano-aragonesa fins al federalisme dels nostres dies, tot passant per l’austriacisme de l’Estat compost, derrotat el 1714; pel Pacte de Tortosa (Catalunya, València, Balears i Aragó) en favor de la República Federal, promogut per Valentí Almirall el 1869; per l’Estat català dins de la República Federal intentat l’any 1873; per la idea de l’Espanya Gran, definida per Prat de la Riba, massa a la mida de la mera negociació d’aranzels; per la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica que proclamava Macià el 1931; per la mutació d’aquesta en Generalitat de Catalunya, previ acord amb la República Espanyola; per l’Estat català dins de la República Federal proclamat per Companys el 1934; pel pacte constituent de 1978 i l’Estatut de 1979; pel projecte federalista del socialisme català a partir de 1984; i, finalment, pel pacte estatutari de 2003, amb un important augment competencial i financer, que fa camí cap a l’Estat plurinacional.

UN PACTISME QUE, ALMENYS per als federalistes i els independentistes, mai no ha volgut dir supeditació, sinó responsabilitat democràtica envers el conjunt espanyol. Un pactisme que ha partit sempre dels lligams poderosos que estableix la realitat: el nexe entre la indústria catalana i el proteccionisme estatal, la consciència que democràcia espanyola i autogovern català són u, el fet que la meitat dels catalans té avui arrels als pobles germans i que no és gens convenient jugar a escindir l’ànima de ningú…

ESTEM EN UN MOMENT DE CRISI en la relació amb Espanya, però pot ser una crisi de creixement. Els independentistes i els que només fan la viu-viu no haurien de precipitar-se ni cremar etapes en solitari: lluir el mallot groc pot fer patxoca, però el que compta, en aquesta cursa, és que l’equip arribi compacte, sense fissures que puguin malmetre la nació. El federalisme és a l’ull de l’huracà, perquè s’oposa a les inèrcies i perquè és la solució ineludible. Espanya ho va sabent. Com diu López Burniol, la solució del “problema espanyol” es diu “federalisme o autodeterminació”. El cercle es tanca i la pregària/exigència dels poetes és de nou sobre la taula, formulada políticament pel nou Estatut, amb més intensitat que mai. No agrada als herderians d’aquí ni d’allà, però la solució, fàcil o difícil, es diu Sepharad.

Avui

omentaris

  1. ‘malmetre la nació’… una genuïna preocupació socialdemòcrata, sí senyor! Tants equilibris no poden portar res de bo. Claredat, senyors!!!

  2. Aquesta reflexió implica que siguin alguns més que 4 els que sàpiguen què vol dir federalisme i que és compatibla sentir-se d’una nació dins d’una altra. El debat tancat en una esfera únicament política es pot tornar estèril en relació a la ciutadania.

  3. Comparteixo totalment la reflexió d’en Jordi Font, el pactisme està a l’arrel de la nostra història. Malgrat que també és cert que el debat sobre el “pacte” hauria de baixar a peu de carrer i avui això ho saben fer força més bé altres opcions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button