Jordi Font: Què passa a Catalunya?

Alguns amics madrilenys, buscant la confidència d’un federalista català, em preguntaven sorpresos aquest estiu: “Què passa a Catalunya?”. No endevinaven la causa en l’última dècada. A Catalunya, per contra, l’esdevingut és tan greu que la pregunta només pot registrar-se en clau cínica. Es tracta de la diferència entre les cultures polítiques que regeixen a banda i banda: unes mateixes coses resulten aquí insignificants i allà insuportables. És la “cultura difusa” dels pobles, aquests trets persistents que només arriben a modificar-se molt de tant en tant, per l’efecte de processos de llarga durada.

És la mateixa diferència que, ja en la primera meitat del XIX, donava lloc al desencontre entre una Espanya liberal, moderada i jacobina, i una Catalunya republicana, bullanguera i federalista. El 1869, després de la Gloriosa, el republicanisme federalista arribava al 76,6% dels escons a Catalunya i el 18,7% en el conjunt d’Espanya. És una diferència que persistirà i que es farà notar en tantes altres ocasions posteriors, fins arribar als nostres dies.

Va ser aquesta disintonia la que va empènyer a Joan Maragall, des del seu entusiasta Himne Ibèric, al seu vençut Adéu Espanya! Ja al segle XIX, uns versos anònims ho expressaven amb l’habitual sorna popular: “Un conill i una llagosta / – fixeu-vos si és cosa estranya! – / volien arreglar Espanya, / qui ho anava a imaginar!”. Incomunicació total: una cuirassa i unes antenes temptant el buit, davant d’un musell pelut, palpitant i recelós. És el que queda del pacte anhelat quan la cultura, en principi porosa i mal·leable, és tant o més coriàcia que la mateixa naturalesa.

Les arrels d’aquestes dues “cultures difuses” són anteriors a la revolució democràtica. Culminen a la Guerra de Successió (1701-1714), amb la derrota del austriacisme i la seva “Espanya composta” a mans dels Borbons i la seva “Nova Planta” uniformadora. Per no remuntar-nos a l’edat mitjana, quan la Confederació Catalano-Aragonesa es forjava mitjançant la suma de regnes iguals entre si, fins i tot tractant-se de terres conquerides (València, Mallorca …), mentre Castella s’annexionava i subjugava al seu pas. Circumstàncies diferents conjuguen formes de fer certament oposades.

Fa molt que, a Espanya, s’hauria d’haver agafat el toro per les banyes, donant la batalla per una cultura política democràtica, capaç de reconèixer l’altre i de concebre l’Estat com l’edifici comú de la realitat plurinacional que abasta. El curtplacisme que impera sobre l’interès general, però, va impedir als partits estatals assumir aquesta responsabilitat estratègica, a la qual estava vinculada la viabilitat futura d’Espanya. Modificar la “cultura difusa” és una obstinació que pot ser vital a llarg termini, però paralitzant en l’immediat, sobretot quan algú veu, en els reflexos condicionats de la gent, un dispositiu avantatgista del qual treure profit (catalanofòbia, greuge comparatiu… ). Això ha produït un greu llast en la política espanyola, de manera que la voluntat de pacte de Catalunya -i no diguem la seva ideal federal i plurinacional per a Espanya-, han estat greument escarnits, a l’extrem d’estar mutant avui cap a un decebut i ofès Adéu Espanya!

En efecte, Catalunya ha constatat escandalitzada com es sobrepassaven tots els límits contra la seva voluntat democràtica en el terreny polític, judicial, mediàtic, comercial… I fins esportiu, amb la negativa rotunda, en plena expansió del Barça, a unes “seleccions catalanes” a l’escocesa. La fera que es donava per morta s’havia alçat i donava al trast, sense més, amb el pacte estatutari, establert solemnement entre les cambres legislatives catalana i espanyola i després ratificat pel poble català. Amb això, es desmentia també el pacte constitucional del 1978, en quedar descartats els desenvolupaments federals i plurinacionals que s’havien donat per inclosos. Més encara: en base a la nova jurisprudència estatutària, es posaria en marxa un nou intent, avui en curs, per carregar-se el model lingüístic català, que ha regit des de la transició, recolzat per un vast consens social.

Plovia sobre mullat. Coïa encara en la memòria la vergonyosa caiguda d’alguns serveis estatals a Catalunya (trens de rodalies, xarxa elèctrica…), mentre la discriminació dels peatges seguia cridant a la finestreta i el pes mort de l’Estat es deixava sentir sobre algunes qüestions estratègiques: eix mediterrani, alta velocitat, règim d’aeroports… Tot això, amb un dèficit fiscal que ha vingut més que doblant el 4% que a Europa mai es franqueja i que és el límit perquè la necessària solidaritat no sigui una estafa.

Per altra banda, en ple enrenou cavernari, a part d’unes poques veus lúcides, va predominar a Espanya un silenci esgarrifós. On anaven els il·lustrats? Alguns han vingut assajat l’anàlisi massa allunyats dels fets, com José Luis Álvarez (La lluita final de la burgesia catalana, El País, 21 d’agost de 2012), que, al costat d’algunes observacions interessants, compon un relat segons el qual el catalanisme seria una trampa de la burgesia catalana, alimentada per un PSC que va renunciar a oposar un moviment basat en la immigració de la resta d’Espanya… Encara.

És elemental saber que el catalanisme ha estat i és un factor transversal, encapçalat successivament, al llarg de la història, per opcions polítiques i socials oposades. El PSC, per la seva banda, en la confrontació dreta/esquerra, no ha estat menys que el PSOE o que qualsevol altre partit socialista europeu. Això sí, entre els seus objectius bàsics ha figurat sempre la unitat civil del poble de Catalunya. Aviat farà un segle que els partits obrers van renunciar a qualsevol forma de contrasocietat i es van disposar a guanyar, per a la causa del progrés, la voluntat majoritària de la societat. D’altra banda, l’esquerra, a Catalunya com arreu del món, impulsa avui models interculturals que emparen la pluralitat cultural i promouen la identitat comuna de futur. La multiculturalitat estanca, i amb ella l’immigracionisme, discrimina sempre el més feble. Catalunya està vacunada d’això: el lerrouxisme va ser combatut frontalment per socialistes i llibertaris i avui només és una temptació per certa dreta.

Una de les batalles fonamentals del PSC, això sí, ha estat la del federalisme. Es tracta d’un dels seus principis bàsics: llibertat i unió convinguda, enfront de la confrontació de nacionalismes oposats. És, alhora, un bon marc conceptual per a l’encaix plurinacional de Catalunya a Espanya. Com ho és per canalitzar la doble pertinença catalana i espanyola de molts catalans, particularment quan la immigració de la resta d’Espanya era encara tan recent. De la mà del PSC, la idea federal arrelar de nou a Catalunya. Va arribar a ser una idea hegemònica.

Què ha passat, doncs? Algú, dolgut, ha afirmat que, a l’hora de la veritat, no hi havia federalistes a l’altre costat. No és exacte: el nou Estatut va ser aprovat per una majoria de la Cambra espanyola. El que va passar va ser que, davant el tumult, el linxament i la mutilació extraparlamentària del text legal, els qui l’havien recolzat van sentir al clatell el fred que produeix saber-se a contrapèl de la cultura política imperant, aclamada i enardida pel adversari. Això els va induir a posar-se de perfil i a dissimular. Els catalans van mirar llavors al PSC: els hi havien explicat el conte de la lletera? Aquesta és una de les grosses factures que paga avui aquest partit. Els federalistes catalans havíem estat derrotats, però no pel nacionalisme català, sinó per Espanya. Davant l’evidència d’estar vivint a casa dels altres i en la impossibilitat d’una casa comuna, no hi ha més sortida que la casa pròpia. Només Espanya podria revertir-ho, encara que sembla utòpic ho faci.

El País