Raimon Obiols: L’apunt del dia/180 («Que te vote Bin Laden»)
En les campanyes electorals que he viscut directament hi havia joc brut, però no tant com ara. Es feia ús de la retòrica taxativa, dels atacs simplificadors, es feien córrer rumors contra l’adversari, etc. Però, d’una manera conscient o instintiva, es mantenia tàcitament un acord que es pot resumir en una frase de William Harcourt, un liberal anglès del segle XIX: «La supervivència del sistema democràtic requereix la capacitat d’anar a sopar amb l’oposició».
Essent d’una generació que va viure i actuar políticament en els anys de la transició democràtica a Espanya i del restabliment de l’autogovern de Catalunya, aquesta màxima, en la mesura de les possibilitats que m’han tocat, l’he mirat de respectar.
Constato, amb consternació, que aquesta autocontenció ha saltat pels aires. La causa política principal d’aquesta regressió és que, més o menys a totes bandes, han tornat a aparèixer partits de tendències il.liberals, extremistes, que es volen fer amb el poder, no a la vella manera dels anys 30 (amb mètodes violents i directes de conquesta), sinó amb polítiques més obliqües i sofisticades: polarització rancuniosa de les opinions públiques, dominació progressiva dels mitjans de comunicació i de les institucions, desarticulació de la societat civil i del pluralisme, «normalització» dels excessos autoritaris del poder en nom de la nació, etc.
La pauta principal d’aquestes dretes radicals és agitar l’amenaça d’uns «enemics» difosos (els immigrants, les minories, els diferents, etc.) que són presentats com els culpables de tots els mals, com els adversaris a eliminar. Mort el gos, morta la ràbia.
Quan venen unes eleccions, aquesta hostilitat es concentra en un«enemic» polític precís, que es tracta de destruir sense miraments ni escrúpols (ara i aquí és Pedro Sánchez). La tanca publicitària de la paperera de Vox, i la consigna de «derogar el sanchismo», il·lustren perfectament aquesta estratègia en dues fases.
Cal afegir que a Espanya no es tracta només de Vox, ni principalment de Vox. L’actor preeminent d’aquesta perillosa regressió il·liberal és el PP de Núñez Feijóo. La seva radicalització, la seva connivència i els seus pactes amb la ultradreta, han situat el PP fora dels paràmetres democràtics de la vida política que hem conegut des de la Transició.
Naturalment, miren de dissimular-ho. Ho denunciava ahir Salvador Illa: «Feijóo va de moderat perquè parla baixet i es pensa que som ‘tontos’». Però no enganya. Ha centrat la seva campanya en l’objectiu de destruir Pedro Sánchez, i ho ha fet, com remarcava Illa, «faltant-nos al respecte, perquè Sánchez no es president por la gràcia divina, sinó perquè l’hem votat».
«Feijóo continua tenint pendent una tasca bàsica: explicar què vol fer», ha escrit Soledad Gallego-Díaz. «Derogarem el “sanchismo” no és una proposta política, sinó un mer eslògan, perquè no és concebible que realment la seva proposta sigui tirar per terra tot el que s’ha fet en els darrers quatre anys. O sí? Ni Trump va arribar a la Casa Blanca amb un compromís semblant. Ni Trump va pretendre guanyar Hillary Clinton cridant “Que et voti Bin Laden”, perquè és possible que molts conservadors nord-americans haguessin considerat que això era un insult, no a Clinton, sinó a tot el país».
Un respecte elemental als adversaris, a la veritat dels fets, a l’electorat que vol fer-se una opinió informada, no és una simple qüestió de forma. És un tema de fons. La seva vulneració posa en risc la democràcia.
P. S.- Hi ha una altra raó darrere de la campanya exacerbada de Núñez Feijóo: ocultar el passat recent del PP, fer tot el soroll possible per mirar que s’oblidi que han estat condemnats per enormes escàndols de corrupció. El «Que te vote Chapote» i el «O Sánchez o España» pretén tapar Gürtel, Bárcenas, el comissari Villarejo, i tota la resta.
