Crimea vol avançar-se a Escòcia. El seu Govern va anunciar inicialment un referèndum d’autodeterminació per al 25 de maig, coincidint amb les eleccions presidencials ucraïneses. D’una setmana a una altra, el referèndum ja s’ha avançat i ara es prepara per al 30 de març. És probable que no arribi a celebrar-se, però no perquè ho impedisquen les autoritats de Kíev, impotents davant la pressió de Moscou, sinó perquè el seu Parlament regional pot sol·licitar abans, i potser sense necessitat de consulta popular, la seva segregació i la independència o, fins i tot, algun tipus de relació d’integració amb Rússia.
La crisi ucraïnesa ha aixecat un nou joc de miralls perquè els sobiranistes catalans puguin mirar-se i situar-se millor en el món en què viuen. Fins ara l’únic mirall que funcionava era l’escocès, perfectament instal·lat en la normalitat europea de l’Estat de dret, la democràcia representativa i les llibertats públiques. Allà hi haurà un referèndum acordat entre els governs de Londres i Edimburg. El debat es manté dins de nivells molt limitats i raonables de confusió i demagògia, que tenen el seu millor reflex en la delimitada atenció que li presten els mitjans de comunicació i en l’escassa o nul·la crispació que s’observa entre dues opinions públiques, l’anglesa i l’escocesa, que ni tan sols apareixen com mons divergents o segregats.
Tot el contrari és el que ofereix als catalans el mirall ucraïnès i, en especial, el que ofereix Crimea. Allà els nacionalismes, l’ucraïnès i el rus, segueixen sent el motor de la història, i no precisament per a bé. Allà apareix en tota la seva dimensió la contradicció irresoluble entre la integritat de les fronteres i el manteniment de l’statu quo internacional per una part i per l’altra el dret dels diferents pobles a decidir el seu futur, discutible fórmula postmoderna del clàssic dret de les nacionalitats a la lliure autodeterminació. I tot això succeeix en un clima de guerra civil i d’amenaces d’intervenció armada per part de Rússia, amb el país a la vora de la fallida, amb violència i víctimes mortals als carrers i ruptura del que queda de legalitat per totes les parts en conflicte.
En el cas de Crimea, regió autònoma ucraïnesa de majoria russa, el cas és encara més especial i notable. La península ha pertangut a Rússia des de 1782, quan Catalina la Gran la va arrabassar de l’imperi otomà, fins a 1954, quan Moscou va regalar-la a la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Encara des de 1991 va quedar separada de Rússia per la desaparició de l’URSS i la independència d’Ucraïna, Crimea segueix sent plenament russa des del punt de vista cultural i sentimental, principalment des de la Guerra de Crimea (1853-1856), quan Rússia va ser derrotada per França, Anglaterra, l’imperi Otomà i Itàlia incipient de Cavour. La caiguda de Sebastopol, després d’un setge d’11 mesos, forma part de l’èpica nacional russa, fixada en l’imaginari nacional pel mateix León Tolstoi. Orlando Figes ha assenyalat que a partir d'”aquesta gran derrota, els russos han construït un mite patriòtic, una narració nacional sobre l’heroisme generós, la resistència i el sacrifici del seu poble” (Crimea. The Last Crusade. Penguin, 2010).
Però el més greu és que Crimea és majoritàriament russa, encara que es trobi a Ucraïna, només des de 1944, quan Stalin va transformar la seva demografia deportant la sencera població tàrtara, a més de les minories grega, búlgara i armènia, en una de les més cuidades i criminals operacions de neteja ètnica de la història. Els tàrtars han anat tornant i formen ara el 12% de la població. Són una minoria en la seva pròpia pàtria i prefereixen, naturalment, preservar la seva autonomia singular dins d’Ucraïna. El dret a decidir va a favor dels russos, la població majoritària de la península gràcies al dret de conquesta i a la neteja ètnica. Segons la sàvia apreciació d’Hélène Carrère d’Encausse, “a l’integrar a Ucraïna el 1954 per celebrar el tricentenari de la seva absorció per Rússia, Nikita Khruixtxov, amb esperit previsor, es desembarassava en favor dels ucraïnesos de la responsabilitat d’arreglar la reinserció dels tàrtars en la seva pàtria el dia que es plantegés“(L’Empire d’Eurasie, Fayard, 2005).
Hi ha esperits ingenus que busquen comparacions i troben inspiració arreu, també a Crimea, però és evident que l’erupció d’aquest nou volcà nacionalista perjudica la imatge dels nacionalistes occidentals, tot i que intentin mantenir-se aliens i distants respecte a l’etnicisme que hem vist en aquest segon efecte retardat de la implosió de l’imperi soviètic. També contribueix a que la diplomàcia internacional associï les reivindicacions sobiranistes amb un indesitjable augment de la inestabilitat. I, naturalment, al fet que es reforcin les posicions dels que propugnen el respecte escrupolós de la legalitat, la integritat territorial i les fronteres internacionals, així com la resolució amistosa i pactada dins dels actuals Estats dels conflictes interns amb les seves minories o amb les seves regions amb personalitat nacional pròpia.
