Diu que ahir Josep Rull, un dels cervellets de la refundació de CDC, a cavall del conte de la lletera independentista, arengava les Joventuts Nacionalistes i els apressava a convèncer els seus pares i avis: “No es veritat que deixaran de cobrar-se les pensions. Els qui ho diuen són uns roïns. Aneu als vostres pares i avis i convenceu-los dels grans avantatges de la independència!”.
Quins avantatges? Es cobraran les pensions? La veritat és que no en tinc ni idea i que m’agradaria saber-ho, encara que estic convençut que no arribarem a aquest punt, sigui pels resultats del 27-S sigui perquè prevaldrà el sentit del ridícul. El problema, però, és que, mentre continuen explicant-nos una i mil vegades el conte de la lletera, ningú no sabria respondre aquestes preguntes ni tantes altres. No apel·len a una obvietat com sembla pressuposar Josep Rull. Es tracta de la informació i el debat que exigeix el “dret a decidir”: pros i contres de la independència, pros i contres de l’oferta de pacte que entretant pogués fer-nos Espanya. No l’hem fet. És cert que continua pendent, en molt bona part ”per culpa de Madrid”: cap oferta, cap diàleg, “ordeno y mando”, la llei com a barrera, immobilisme…
Però és seriós que el propi govern català se salti a la torera el debat inherent al dret a decidir i pretengui substituir-lo per unes eleccions legislatives, atapeïdes de tota mena d’altres temes? És tan com abandonar la independència al pur terreny de la fe. I esperonar les actituds que així ho entenen i ho practiquen. Quina plaga! L’interès dels independentistes ho demana, ben segur. Però ni aquest interès ni l’interès de cap altra opció poden identificar-se, com si res, amb l’interès de la ciutadania catalana i del seu dret a decidir. No són el mateix. No hi ha una avantguarda il·luminada que encarna els interessos objectius de cap classe ni de cap nació. Vet aquí una temptació que no és privativa del leninisme, sinó de totes les opcions que juguen amb l’absolut. Ernest Lluch, un dia, en temps de Jordi Pujol, després del final del PSUC, va deixar anar: “A Catalunya, només queda un partit leninista: Convergència Democràtica de Catalunya”. Savi, audaç, controvertit, vulnerable, enyorat Ernest Lluch.
Molt be Jordi, els falta mig centímetre per dir “botiflers” als que no votin el que ells voldien. Els agradaria que tots els catalans/es fossim gregariament seguidors seus i, a més, del Barça, és a dir, estan clarament a l’avantsala del totalitarisme. I al damunt, per primera vegada des que hi ha democràcia, els mitjans de comunicacio publics del governespanyol són menys sectaris (tot i ser-ho molt com sempre) que els mitjans de comunicació públics i subvencionats de Catalunya. N’estic tip, crec que aniré a Viure a Vall de Roures, al Matarranya on, com en molts altres altres llocs de fora de les 4 provincies de matriu espanyola hi ha gent que se senten part de la nació catalana però es veu que no tenen “dret a decidir”. Salut i coratge (i pacència).
Home Jordi, no estàs sent una mica injust?
Per què no esmentes que les eleccions plebiscitàries són l’única possibilitat legal d’aconseguir un mandat democràtic, com demana la comunitat internacional, perquè totes les altres vies, com les que apuntava l’informe de l’Institut d’estudis autonòmics, fins i tot abans que el CATN, han estat bloquejades,alternatives incloses?
Per què no tens en compte que no es pot afrontar igual la precampanya d’unes eleccions, plebiscitàries o no, que les d’un referèndum acceptat per l’estat?
Per què no esmentes que, qui hagi volgut informar-se té informació abastament suficient, començant pels, al voltant de, 20 informes del CATN i més de mil pàgines del llibre blanc?
Per què no esmentes que fa més d’un any hi ha una eina a la web, que es diu “El país que volem”, que permet als ciutadans fer les seves propostes sobre com volen que sigui el seu país?
Per què no esmentes que ningú ens ha dit com serà la proposta contrària, la de quedar-se a l’estat espanyol, perquè ni està encara formulada, ni hi ha prou consens per tirar-la endavant?
Per què no esmentes que l’argumentació dels què estan a favor de la independència és més sòlida i està més documentada en xifres i dades, que no pas les dels que estan en contra, bona part dels quals, ho fan des de les institucions, amb mitges veritats i acompanyades d’estratègies de la por i ocultació de dades?
En fi, se m’acuden moltes preguntes, però per tal de no allargar-ho, posats a fer paralel·lismes, jo no parlaria pas de Leninisme, sinó de Síndrome d’Estocolm, no et sembla?
Carles, anomenar a la propaganda nacionalista maxacona com informació i tirar pel recte – sense cap intenció ni de negociar ni de treure res pràctic – esperant que l’Estat no fes res (o potser desitjant que actúes negativament) per no dir la perdua de pluralitat i garantíes democràtiques que ha significat l’anomenat procès…